escala de grisos

Dies de foscor i de rutina de plom 

que et pesa en totes les paraules.

Respires una pau inventada: 

ets tant de gris sota la pell 

que escriure un vers ara 

esdevé miracle. 

Com trobar un ametller florit 

al bell mig d'un hivern d'asfalt.

la vida en mil i un post-its

La vida com a cartipàs que aplega llistes de coses pendents. Perquè alguns de nosaltres estem fets de columnes de paraules que vertebren el cos dels dies, tot creuant perpendicularment l'escenari pautat per on davallen les hores fins a la nit fosa en negre punt i final. 

I així esdevenim un exèrcit de llistes inacabables i inacabades, d'on neixen llistes noves que es nodreixen de les tasques que han quedat als llimbs, en un bucle infinit. 

Som tot de verbs i noms i llocs que serpentegen blanc avall. Notes de veu de la memòria que xiuxiueja esborranys de futurs possibles. Apunts ordenats en coreografies etèries fetes de gestos i moviments de cal·ligrafia vertical. Que bonic imaginar-se en bocins de colors vius que dansen per portes de frigorífic, calendaris i agendes en clau de trencadís. 

Oh la la c'est la vie en mil i un post-its.

break glass in case of emergency

Primers passos per un febrer que no existeix al meu calendari de sobretaula. De sobte, en girar full i constatar aquesta mancança, imagino que, a l'escriptori d'algú, hi ha anat a parar un any excepcional de tretze mesos. Però el fet és que a mi em manca un febrer a la taula de treball, i això em provoca certa incomoditat. Perquè la funció dels calendaris és fer que el temps, els dies, deixin de ser conceptes volàtils i esdevinguin tangibles tot imprimint-los i retenint-los sobre el paper.

I no sé què fer amb aquest horitzó orfe d'un febrer de vint-i-vuit dies. No m'hi acabo d'acostumar, perquè la perspectiva que m'ofereix el futur proper d'un març encara massa lluny no em sedueix, i encara menys el passat massa recent d'un gener de regust de badall interminable, amb cinc setmanes grises i ja gastades.

Però on és el meu febrer? I de cop recordo els versos de Francesc Garriga Barata i de Gabriel Ferrater, i invento el meu propi febrer en clau de tardor, amb dies de tacte groc mimosa i de color d'olor de poma. Que bé tenir el cos tan ple de temps i de poemes, i poder trencar-se en cas d'emergència.

enfila't a la branca més alta

de la mimosa

del teu febrer més nu.

vesteix el groc.

tenyeix-te el cos amb el desig més boig,

bressola el teu present fins a la son,

i oblida el que has viscut per viure encara.

Francesc Garriga Barata, 'Temps en blanc'

Sense enyor

se'ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d'olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se'n van

de pressa.

Gabriel Ferrater, 'Cambra de tardor'

pas en fals

A un pas d'aquest sentiment de seguretat, el buit que s'obre com un badall immens.

El caire de l'abisme com a frontera entre el tot i el no-res.

tu i jo sols sota una col

El dia despunta tot descrivint la llum amb els mots de vidre que pronuncia el fred. Un silenci rotund i espès cobreix totes les coses. El matí s'escola per les escletxes d'una mandra que s'esberla pel lament d'una persiana vella. M'he comprat un bon dia, que deia Adrià Puntí. I obres les mans per acollir el pes d'aquest divendres que fa olor de calma i cafè, de preludi de coses bones, de llar que crema i casa que espera ésser viscuda abans que se'ns acabi el temps.

Perquè som rics en hores. Hores que s'esgranen en moments. No esperis més a desembolicar-los.