plusquamperfet

Decidir renéixer, ara que toca guardar un altre any al calaix de la memòria. Com si refer-se de nou fos quelcom que estigués al nostre abast. Que ingenus. Incorporem nous propòsits a la nostra rutina, bones intencions que, avorrits d'esperar miracles que no arriben, abandonarem al voral d'un vespre qualsevol adornat de semàfors cansats de verds i vermells. 

Renéixer és abraçar la possibilitat del llum groc. Gosar perdre's pels camins que no han sucumbit a la traició dels mapes. Mossegar la poma prohibida per retrobar el regust de llibertat dins d'un record d'adolescència. 

Renéixer és besar-te com si fos el primer cop, i descobrir una fam nova al doll dels teus llavis que m'aboqui a l'abisme conegut del teu cos. I, com trapezistes sense manual d'instruccions, deixar-se caure pel pendent del desig sense saber si ens espera un final feliç vestit amb xarxa de seguretat. 

Renéixer és poder viatjar de tant en tant a aquell temps sense brides ni rellotges ni agendes, i retornar sans i estalvis a aquest present d'indicatiu que conjuguem plegats sense que ens tremoli la veu.

desgana i desficis

Rescatar un vers a la deriva dins d'un mar orfe de blaus, i que esdevingui salvavides quan tot és un continu davallar pel pendent dels dies fins arribar al racó de tacte rúfol on guardes un feix de finals possibles.

A les mans fa niu un hivern sense ales que parla de jardins deserts amb regust de derrota. Inventari de desgana i desficis, verds antics, verbs de moviment artrítics, hores de sol a pes, retalls de cel de vidre, pams de carn tendra, cors de veus de vellut a contrapèl, hectàrees de pell dura habitada per cicatrius i embastes, retrets sense dents. Enmig de naufragis vitals i poemes que t'arrelen a la superfície, et preguntes per què, com i quan vas decidir traduir els silencis a l'idioma de les ortigues.

kintsugi

L'amor és fet de porcellana 

i esquerdes, 

d'un blanc de foc 

creuat per camins d'or 

que ens recorden com n'és,

de fràgil,

d'imperfecte.

pronoms gairebé febles

Agafar un bon seient per a l'espectacle de la sortida del sol, i posar-hi la pròpia música. Conduir sota els efectes d'una dosi de vida amb la quantitat exacta d'enyor i futur. Fer inventari de tu, de totes les versions anteriors a aquest ara i aquí: de la set salvatge i el caos punyent a aquesta calma intranquil·la de pell tan fina que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. Perquè no tinc temps per abastar-ho tot amb aquestes mans plenes de no n'hi ha mai prou, amb aquest cos que parla d'una edat que ja no hi és als mapes, amb aquests ulls cansats d'estacions de tren i bitllets gastats i finestres que no s'obren cap a celoberts que custodien sempre el mateix pany de mur i cel.

Que som fets de teixits tous al tacte, d'ossos que es desfan lentament, d'una infantesa que esclata encara quan la crides en veu baixa, d'un gris perla que tot ho taca. Però digues accidents verbals, aeroports imaginaris, àpats cromàtics, cançons en braille, silencis amb punxes, ciutats que no ens esperen, la bellesa adormida a qualsevol indret, una pausa de braços oberts, comes rebels que es mouen de lloc quan no mires, significats que no signifiquen. Però digues, tu digues, que no se'ns apagui la veu.

El nostre atlas particular, de geografies impossibles i de turons que abans eren pics i Himàlaies, és ara l'àlbum de cromos d'un passat que es fa vell amb.

Nosaltres.

quan ningú no

Dona-li dents a la ràbia

perquè mossegui les paraules 

que encara han de ser escrites.

Dona-li mans a la tristor

perquè reculli les engrunes

d'aquella que vas ésser.

Dona-li ulls a l'esperança

perquè pugui sargir

la pena amb fil de color.

Sense dents

sense mans

sense ulls

així, les dones invisibles

quan ningú no ens diu

quan ningú no ens veu

quan ningú no ens vol