kintsugi

L'amor és fet de porcellana 

i esquerdes, 

d'un blanc de foc 

creuat per camins d'or 

que ens recorden com n'és,

de fràgil,

d'imperfecte.

pronoms gairebé febles

Agafar un bon seient per a l'espectacle de la sortida del sol, i posar-hi la pròpia música. Conduir sota els efectes d'una dosi de vida amb la quantitat exacta d'enyor i futur. Fer inventari de tu, de totes les versions anteriors a aquest ara i aquí: de la set salvatge i el caos punyent a aquesta calma intranquil·la de pell tan fina que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. Perquè no tinc temps per abastar-ho tot amb aquestes mans plenes de no n'hi ha mai prou, amb aquest cos que parla d'una edat que ja no hi és als mapes, amb aquests ulls cansats d'estacions de tren i bitllets gastats i finestres que no s'obren cap a celoberts que custodien sempre el mateix pany de mur i cel.

Que som fets de teixits tous al tacte, d'ossos que es desfan lentament, d'una infantesa que esclata encara quan la crides en veu baixa, d'un gris perla que tot ho taca. Però digues accidents verbals, aeroports imaginaris, àpats cromàtics, cançons en braille, silencis amb punxes, ciutats que no ens esperen, la bellesa adormida a qualsevol indret, una pausa de braços oberts, comes rebels que es mouen de lloc quan no mires, significats que no signifiquen. Però digues, tu digues, que no se'ns apagui la veu.

El nostre atlas particular, de geografies impossibles i de turons que abans eren pics i Himàlaies, és ara l'àlbum de cromos d'un passat que es fa vell amb.

Nosaltres.

quan ningú no

Dona-li dents a la ràbia

perquè mossegui les paraules 

que encara han de ser escrites.

Dona-li mans a la tristor

perquè reculli les engrunes

d'aquella que vas ésser.

Dona-li ulls a l'esperança

perquè pugui sargir

la pena amb fil de color.

Sense dents

sense mans

sense ulls

així, les dones invisibles

quan ningú no ens diu

quan ningú no ens veu

quan ningú no ens vol

ígnia

Mirar de respirar aire fresc dins d'una tarda de diumenge envasada al buit. I que l'alè roent d'un minut dels teus vint anys se t'escoli dins del pit.

Cor crispeta, cor rosella. Incendis petits al bosc que s'embranca a les costelles.

Davant la perspectiva d'esdevenir pedra, el consol de saber-se encara combustible.

olor de nou

després d'observar els funambulismes dels vaixells sobre la línia de l'horitzó, de jugar a fet i amagar amb el sol de mitja tarda, de moure tots els mobles, de treure a passejar de la mà a la nena de nou anys que dorm al mateix lloc que les papallones de l'estómac. després de davallar cap a la contrasenya que allibera els horaris de sempre, de saludar l'estrès des d'una distància prudencial, de tastar noves pel·lícules i de tornar a assaborir-ne d'antigues. 

després de totes les hores junts i de tots els tons del vermell, frisar per l'inici d'un altre intent de conservar la millor versió de nosaltres mateixos. 

benvolgut setembre.