DIJOUS

Un a un, vaig deslligant els nusos que se’m fan a la gola mentre decideixo què fer de tot aquest enyor mal dissimulat que se m’acumula damunt les parpelles. M’espolso el confeti de la festa del teu cos, i trec les teranyines a aquest desig humit que se’m rovella. Sota la catifa, hi amago tots els dilluns, els dimarts i els dimecres. Dijous és el color amb què pinto les parets d’aquesta sala d’espera.

ESQUERDES

L’etern enemic torna a la càrrega. El temps ataca altre cop, tancant el cercle que m’envolta per deixar-me sense aire, o trencant totes les il·lusions i escampant-les per terra com nines sense cap. Però sempre acabo trobant una escletxa que em permet respirar. I els ànims per reconstruir els somnis, peça a peça, i continuar endavant. Malgrat es vegin les esquerdes.

MERRY CHRISTMAS

Tallem el vent de llauna amb la cisalla
dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.
Lladruquegem la mar, la disfressada.

Gabriel Ferrater, Da nuces pueris

Davant els meus ulls s’estén el Nadal, escampat sobre la gespa. Heura de filferro, roba i paper. Verds, blancs i vermells s’enfilen lentament per les parets. Abans de dinar m’espolso el fals esperit nadalenc que han deixat cinc-centes postals al seu pas per les meves mans. Deixo que Ferrater se m’endugui lluny. Encara no estic preparada per al Nadal. Encara no.

RETALL DE TARDA

Llum d’ivori i aroma de magnòlia. La mirada embasta el record dels dies clars d’estiu en un retall de cel emperesit. La tarda es desfà sobre l’asfalt, la vida escapa per la finestra, la rutina m’espera a la cantonada.

POSTALS DES DE SILDÀVIA

Aquest vespre de diumenge dits i pensaments desafien el fred per dir-te que avui els adéus ja no em deixen un regust de tristor a la mirada. Que puc mirar enrere sense esdevenir estàtua de sal mentre ressegueixo tots aquests quilòmetres d’enyor que hi ha entre tu i jo, tot desfent el camí cap a casa. Que t’escric postals plenes de fonemes de xocolata amb el cor calent i les mans gelades des de la capital imaginària d’aquesta cambra freda, Sildàvia.

PETITA SIBÈRIA

Pesa l’aire d’aquest dilluns, pintat de gris plom i de cel d’hivern. Pesa el silenci d’aquesta habitació i esqueixa les ganes d’escriure. L’alè de les paraules es va glaçant lentament sobre la pell de mans i dits adormits pel fred. A la meva petita Sibèria el temps dibuixa estones breus amb batecs metàl·lics sobre el blanc de les parets.

MIRADA BREU

Conec la part de tu
que és un miracle.
Vull conèixer
la part de tu on et neixen
els àngels que t’envolten
quan somrius...

Jordi Cienfuegos, L’àngel de la guarda és un mim que es diu ombra

Hi ha un passat del qual et parlo sovint, tot acompanyant les paraules amb el caliu d'un bon vi mentre les imatges de la meva ment es projecten sobre el blanc d'un pany de paret. Hi ha un present ben viu dins meu, i m'agrada sentir la seva escalfor. I hi haurà un futur tacat, inevitablement, del teu color. Perquè ja res és -ni serà- igual després d'haver conegut la teva mirada breu.

7MANA

Dilluns, dimarts, dimecres.
Dijous i divendres.
El monstre del temps es vertebra
en dies que m’enganyen,
en hores fugisseres.
No hi ha pausa.
No hi ha treva.
Només un llit gran i fred
al final de la cursa cap al vespre
que faig meu a cops de somni
i retalls de dissabte i diumenge.

RESPLENDENT

BECAINES

Un trajecte de tren. Espai i temps concentrats dins d’un vagó i nosaltres, atrapats dins ell fins que arribem a la nostra estació de destí. Mentrestant, amb la llibertat minvada, no tenim més opció que observar, llegir, escoltar música o, senzillament, dormir. El moviment del tren ens bressola, ens pren lentament fins a caure dins del seu parany hipnòtic. I aquestes becaines sovint esdevenen metàfores de nosaltres mateixos; esborren tots els límits imposats per les regles de la bona educació i alliberen el veritable ésser que viu dins nostre. Hi ha qui s’abandona exageradament, qui s’expandeix de tal manera que, un cop conquerit l’espai propi, envaeix de forma subtil –o no- el territori veí, tot fent servir armes com els roncs i els fils de saliva que regalimen per la comissura dels llavis. N’hi ha d’altres, però, que tendeixen a anar encongint el cos, a concentrar-se en si mateixos, a voler passar desapercebuts, a adoptar aquella posició fetal dels dies sense maldecaps. Tu simplement recolzes el cap a un costat del seient i et deixes anar, en silenci. I contemplo com es relaxen els muscles. Com se t’endolceix el rostre. Et despertes sobtadament i em demanes de quina manera dorms al tren. Com tots. Com si fóssiu nens.

DANISH BUTTER COOKIES

En una capsa metàl·lica buida de galetes daneses que encara fa olor a mantega, hi guardo bocins de converses plenes de mots fluorescents. Hores gastades en llibres i cançons. Gargots de primers petons escrits amb faltes d’ortografia. Retalls de l’aire de la teva habitació i de l’amor que vam vessar sobre el llençol. Uns quants cromos repetits de la col·lecció de la meva vida. Fotos velades de moments desaprofitats. Un parell de batecs del teu cor. Claus que ja no obren cap porta però sí la bústia dels records. I un bon grapat d’il·lusions.

En una capsa metàl·lica buida de galetes daneses que encara fa olor a mantega, hi guardo el passat i el present. I el futur, encara desmuntat en peces de Lego de diferents mides i colors. En dies, hores, minuts i segons.