La fusta de la teva veu,
l'heura de les teves mans
com a origen de tots els boscos
que habiten els meus dies.
Tu com a llar, aliment,
matèria primera,
oxigen.
21.9.17
salaó
Que cada cop costa més mastegar aquesta vida de carn salada i dura. Assaborim i celebrem, doncs, l'àpat en què la fortuna, compassiva, ens ofereix un tast de cel perquè se'ns desfaci a la boca.
12.9.17
fòsfor
La tarda juga a incendiar
el blanc decadent d'un pany de paret.
I tu, maldestra,
intentes imitar-la sobre el paper
amb mots que no s'inflamen.
De vegades ets tot de llumins molls;
de vegades, la possibilitat d'un foc
que viu dins d'una capsa.
La bellesa, sovint esquerpa,
no deixa compartir la llum d'una horabaixa.
4.9.17
fotosíntesi
Aquesta ànsia d'ésser
que reafirma la idea de cos,
caos, cau, matèria.
Ser tija, arbre, fulla, tronc,
estendre la pell al sol dels dies
i esventar el verd com a bandera
d'aquesta pàtria petita que som.
Inventar dèries vegetals
de tacte d'herba al paladar,
clorofíl·lies.
Saber-nos rics en saba nova,
contrabandistes de vida
en els límits de la foscor.
I que sovint no hi hagi prou nit
per processar tanta llum.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)