El cos no vol cos.
Tan sols ingravidesa,
absència.
Que el blanc ho prengui tot.
I que tot comenci
amb una paraula sana i valenta.
26.2.18
carta nàutica
Per excés de naufragis, esdevenir mar de fusta.
Aprendre a nedar-se amb el tacte i resseguir les vetes per, pell enllà, trobar que encara hi ha platges per descobrir.
15.2.18
vegetal
Per gosadia,
per inconsciència,
endinsar-se en uns ulls-selva
amb l'esperança secreta
de no trobar-ne mai el final.
L'amor és un camí cap a enlloc.
Que el trajecte sigui l'ànsia verda
d'unes mans-heura
enfilant-se
estenent-se
abraçant el cos que espera,
nu i verge,
com la primera vegada
com una paret en blanc.
6.2.18
mar plana
Tanta pau.
El cor, anestesiat,
ja no sap agitar la sang.
I dic revolucions
I dic reinventar-se.
Em pregunto si una mar sense naufragis
és digna de dir-se mar.
5.2.18
pedres a l'estómac
Pedres a l'estómac.
El pes del poema empeny
la urgència del verb a través dels dits.
Cauen els mots,
i la veu es trenca
contra el blanc del paper.
Ser accidents.
Calen versos que incendiïn la vida,
poemes com sortides d'emergència
a aquesta rutina desganada
que se'ns menja per dins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)