dies de mesurar-se en caixes, d'acostumar-se a la tristor groga i caduca dels adéus, d'esperar una primavera que saps que florirà en veu baixa, en blanc i negre. perdem un llençol a cada bugada, un somriure rere cada porta que es tanca. plena de buits diminuts, a hores d'ara ja hauria d'haver après que la vida és anar acomiadant-se lentament, sense adonar-nos, de tot allò que importa.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada