Dir la nit amb tots els adjectius del fred. Tinc tot de paraules congelades dins meu. Hiverns superlatius, viure sota zero. Que sí, que avançar a foc lent és espolsar-se el rovell de la veu a cop de crit en veu baixa. Sense perdre l'equilibri, caure i tornar a ser. Rèquiem per la dona de genolls pelats, la poeta sense versos i totes les plantes que han mort aquesta nit.
9.1.23
i tres
El vertigen del blanc ofert a la taca, al traç. Mala lletra. Tremola el pols davant de totes les possibilitats que s'estenen al teu davant.
Desemboliquem l'any que acaba de començar. Que no se'ns trenquin les ganes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)