Habitar la casa que no tens temps de viure, ara que les hores son massa líquides, massa petites, i s'escolen per la ferida oberta dels dies. Habitar el propi cos, sargir la set, apamar de nou aquesta pell, lligar amb fil de tinta els pensaments que s'envolen.
Habitar-te, de tant en tant. I adonar-se que, dins d'aquesta cambra plena d'engrunes que assenyalen el camí de tornada a altres vides, cada cop hi ha menys aire. I massa mobles.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada