Te’n vas,
cansat de disfressar
amb fum
els minuts de la meva absència.
D’intentar enverinar
amb nicotina
el fantasma de l’espera.
del meu retard,
només en queda el testimoni
silenciós
d’un munt de burilles al terra.
22.4.07
RETARD
del meu retard,
només en queda el testimoni
silenciós
d’un munt de burilles al terra.
19.4.07
ENTRE LA A I LA ZETA
LA VIDA PERDURABLE
El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.
Gabriel Ferrater, Da nuces pueris
Llegir Ferrater i sentir calfreds de dies repetits als llavis. De passat i de futur amb regust de llimona. Sentir com s'estremeixen les paraules a la boca abans de ser devorades pel pensament. Abans de ser reciclades en dosis de sentiment transmeses mitjançant els batecs d'un cor que em parla en codi Morse. En petites unitats sensorials que classifico per rigorós ordre d'intensitat alfabètica. I és que l'amor té tants matisos que se m'acaben les lletres: no en tinc prou amb totes les que hi ha entre la a i la zeta.
El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.
Gabriel Ferrater, Da nuces pueris
Llegir Ferrater i sentir calfreds de dies repetits als llavis. De passat i de futur amb regust de llimona. Sentir com s'estremeixen les paraules a la boca abans de ser devorades pel pensament. Abans de ser reciclades en dosis de sentiment transmeses mitjançant els batecs d'un cor que em parla en codi Morse. En petites unitats sensorials que classifico per rigorós ordre d'intensitat alfabètica. I és que l'amor té tants matisos que se m'acaben les lletres: no en tinc prou amb totes les que hi ha entre la a i la zeta.
QUARANTA-DOS
Fa un quaranta-dos. Podria dormir dreta. Però sovint camina de puntetes per la vida. Per no fer soroll i així passar desapercebuda. I li agrada tant tocar els núvols amb les puntes dels dits que hi ha dies que no toca de peus a terra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)