Sona el despertador a l’hora habitual dels dies feiners; els festius, el rellotge també es pren un respir de quaranta-vuit hores. Dutxa i esmorzar. Bossa, claus, presses. Arrenca el matí a cop d’accelerador i intentem prendre els revolts de la millor manera possible. O no. De vegades encara sentim el pes feixuc de la jornada anterior sobre les espatlles o la nit ens ha negat un son reparador, tot deixant-nos com a record un estómac regirat o un mal de cap incipient. És en dies així que hauria d’existir un organisme competent que valorés la nostra capacitat potencial d’espatllar el dia a la resta de mortals. Que decidís, entre altres mesures, si ens conserva íntegra o ens limita la facultat de la parla després d’escoltar pacientment els primers minuts de la nostra conversa matinal. És en dies com avui que, si aquesta entitat imaginària pogués exercir el seu poder, jo mereixeria haver esdevingut muda de bon matí, a més d’analfabeta. Per acabar-ho d’arrodonir.
