titelles

Paisatges habituals com petits patrimonis. Recuperes el camí, la filera de xiprers, la ginesta florida, i el pes de quatre anys a cada paraula que escrius tot mirant de nou a través d'aquesta finestra. I sents com quelcom tiba per dins. Perquè hi ha dies en què sembla que l'ànim i el cos i la vida s'aguantin per tot de fils tibants sota la pell que vertebren el temps, el cansament i el pòsit d'una sang que ja no bull com abans, aigualida.

Somrius, sense saber del cert si és per pròpia voluntat o per acte reflex. Autòmats, titelles, fills de la gran rutina que es pregunten per què. Tots es mecanismes.

cal·ligrafies, horitzons

El desig serpenteja sota l'estiu d'aquesta pell brillant que malda pel tacte de les teves mans. El cos se'ns torna heroic davant l'amor: el silenci muda de color i un vermell fràgil de rosella s'instal·la al gest mínim de cada paraula. Al paladar de la memòria, nosaltres. I, amb el tast del vi jove encara a la sang, dir-nos el plaer amb mots nous, resseguint-nos els límits d'aquest estiu sobtat per trobar un motiu qualsevol per on vessar-nos.

fil de llum

Cabdelles capvespres.

El dia es desfà en un enyor d'un dolor finíssim, 

prim com el fil de llum que s'escola, 

                                                        furtiu, 

a través del darrer sospir d'una persiana.

desmemòria

Viure riu avall;

de vegades, la pausa d'un gorg,

i el poder mirar dins teu. 

El passat se'ns sedimenta a dins.

Saber-se inventari de pretèrits 

que cristal·litzen sota la pell, 

dins de les cavitats 

que som, 

que ens fan 

que resseguim amb els dits 

innocents i nus

d'una consciència líquida.

Els records, 

de tanta aresta, 

minerals, 

diuen ferides 

malgrat no creure's esmolats,

i la desmemòria se'ns antulla

amable com una llengua 

que, amorosa, esmussa el tall.

pajarito langosta

Del cim a la sima,
a la fossa,
aquest ser en trajectes verticals.
Com diries l'eufòria?
-obligatòria, la tristesa
a l'altra banda, per contrast-.

Diria el vertigen del botó
que penja de la pàtria de l'abric
per un sol fil,
desafiant la gravetat.
Diria el relevé d'una ballarina
que s'alça, majestuosa,
sobre uns turmells
massa vells i cansats.
Diria el caos
ordenat
adrenalític
del punt àlgid
-tot just abans de caure
el botó
la ballarina,
tu mateix,
a dins-
d'una peça concreta de jazz.