unitats de mesura

el món proper és ara a una distància de mitja diòptria més. potser serà qüestió d'allunyar-se -encara més?- per poder viure-hi/veure-hi clar. però sentir menys -encara menys? hi ha sentits que es contraposen. quin és el pes exacte de la pèrdua del tacte? quants decibels de silenci eixordador segrega la manca de desig? allunyar-se per defugir aquesta olor constant de cansament, la ferum dels dies poc viscuts. víctima de l'òxid, del procés químic desequilibrat, cercar un exili de cambra pròpia. una edat que sigui un indret de braços oberts on deixar de ser impermeable. si us plau, que plogui verbs de moviment amb final mínimament feliç, malgrat les ulleres.

síndries

De la promesa d'un estiu, devorar-ne la part dolça i deixar que el desig treni regalims de sol a l'escot dels dies.

Un dia rúfol de tardor, sota un cel de pols i teranyina, que la set de la memòria et faci resseguir lentament els llavis amb la punta de la llengua, i hi trobis amagada una engruna de sucre de llum. 

Així, l'enyor que de sobte t'esclata a la boca.

no need to write

o la poeta interior o els versos o les ganes de paraules. tots han marxat de vacances. o no.

habitatges

Je veux écrire nos manières douces de survivre.

Thomas Vinau, Comme un lundi

saber que l'amor és sota les crostes, a les ferides que ja no parlen amb dolor sinó amb l'idioma subtil del tacte en resseguir la cicatriu ja gairebé invisible. saber que hi ets, que hi sóc, malgrat tot. saber-se llum en els dies grisos, riure plegats perquè sí, cercar-nos les mans perquè no. cançons, cançons i més cançons. que sempre ens quedin els mots per jugar a dir-nos els dies amb totes les seves combinacions. beure'ns els capvespres lentament, assaborint cops i glops, tot esgranant i celebrant la vida servida en dues copes de vi, en dos gots de cervesa. sobreviure dolçament és tenir motius per poder escriure aquestes línies i, de tant en tant, dir-nos en un parell de versos, quedar-nos a viure dins tot un poema.

àcid hialurònic

arribar a una ciutat nova i córrer a desembolicar-la. a París, veu de seda i tabac, pujar-hi al punt més alt per la inèrcia de cercar el mar, i que no hi hagués blau al final de tot sinó un oceà ingent de maons, llambordes, monuments i asfalt, i ofegar-se. què em fa buscar-te als marges, als extrems de tot plegat? potser aquesta necessitat de línies, de baranes, de fils on estendre la bugada blanca i neta d'aquest recomençar que m'agafa de tant en tant com a forma de supervivència. mudar pells i paraules i edats sense oblidar-les per mirar-me de lluny, des de la distància segura de la maduresa i enyorar-me fort. enyorar-me entusiasta i ingènua, sense aquesta sensació cansada de déjà-vus en bucle i pedres a les butxaques. a manca d'arrugues, que em tornin la capacitat d'emocionar-me.