FORATS

Tinc fred al cor
i als peus.
Esgotat el darrer record
de l’escalfor de la teva veu,
sols em resten infinitius
per tapar els forats
per on s’escola el vent.

Tancar els ulls.
Pensar-te.
Voler-te molt.
Voler-te a prop.
Voler-te tant
que em tiben les costures d’aquest desig
mal embastat sobre la pell.

INVISIBLE SUN

Escriure. Anar més enllà del fet d'aplegar mots. Omplir pentagrames particulars amb la grafia del pensament. Composar, amb més o menys harmonia, petites cançons que parlen de nosaltres, de la matèria de què estem fets.

Vaig crear un univers ja fa temps. Un sistema solar de textos que giren al voltant d'un sol invisible que mai ha estat massa brillant. No, aquest univers privat no apareixerà a cap suplement cultural ni destacarà per la seva qualitat literària. No passarà de ser una petita llum penjada del capçal d'uns quants llits. Una llum que, de vegades, sembla voler apagar-se.

Vaig voler escriure. Però no he estat res més que una simple col·leccionista de paraules.

ÍCAR

Viatja per l’espai aeri de la seva vida amb el pilot automàtic desconnectat. Pren el timó amb les dues mans. Canvia de rumb sense perdre mai el nord. Acumula hores i hores de vol. No es descorda el cinturó malgrat deixar enrere les turbulències. I no s’acosta massa al sol. Per por a tornar a perdre les ales i caure.

UNIVERS DE SUCRE

ETCÈTERA

Massa ingènua, covarda, mediocre, transparent... Dubta. Podria continuar despullant-se per vestir amb adjectius -gens positius- cada punt suspensiu tatuat a la pell o amagar-se tímidament darrere la cortina indefinida d'un etcètera. Però és massa ingènua, covarda, mediocre, transparent...

MERCÈ

La memòria ha perdut la clau del temps i les hores llisquen sobre la pell aspra dels llibres vells. L’aire fa olor de sal i sol de tarda. Els porus dels sentits, ben oberts, respiren la calma d’aquesta llum a través del vidre net. Tasts de felicitat servida a temperatura ambient pel mòdic preu de dos tiquets. M’enredes entre els teus dits i ens barregem amb els carrers. Les places canten cançons. Els somnis viatgen en tren, i el final de la nit ens espera a l’última estació. Encantada d’haver-te conegut, Mercè.

ERASE THE DAY

Esborrar els dies escrits amb mala lletra. No deixar un sol gargot amb vida. I que la son, amb cal·ligrafia polida i neta, m'escrigui nits senceres de versos blancs a les parpelles.

PUNTS

El nom, a la part superior del full. Immediatament després, dos punts. El blanc de la pàgina es va tacant progressivament de punts i coma entre pensament i pensament. D'amistats de punt i seguit, de relacions de punt i a part. De moments farcits de punts suspensius on els silencis seuen a dubtar. De roses del vent que fan olor de punt cardinal. De punts de sutura que tanquen ferides. De punts morts i punts i final. De sentiments que esdevenen líquids en arribar al punt de fusió. D'instants que cremen, propers al punt d'ebullició. Punts de vista, punts cecs, punts de fuga de perspectives diferents. Paraules amb textura d'escuma, a punt de neu. Punts i més punts amb els quals anar dibuixant, a poc a poc, la silueta del meu text vital.

VIDES PLENES

Omplim la setmana de matins, migdies i tardes. Ens emplenem els dies d’esmorzars equilibrats, de dinars engolits a corre-cuita o amb sobretaula, i de sopars lleugers de iogurt o fruita. De retards de tren, de retencions de trànsit, d’emissores de ràdio, de diaris i notícies. De converses de telèfon, de clics de ratolí, de tic-tacs de rellotge, de mirades que naufraguen en pantalles planes. De bosses de supermercat, de motxilles escolars, de claus que obren les portes de casa. De roba bruta, de bugades, de vapor de planxa, de partits de futbol, de pel·lícules que ja hem vist diverses vegades. De treballs per entregar, de mobles que s’han de muntar, de quadres per penjar. D'asfalt de ciutat, de sorra de platja o de botes de muntanya.

Però cada vespre, amb la vida ja plena de gom a gom, abaixem les persianes i enfilem les escales que ens duen cap avall. Cap a les nits de llum tènue, de llit acollidor que ens acotxa amb llençols brodats amb les paraules d’un llibre. I, abans d’aclucar els ulls, treiem aquell minut que hem amagat a la butxaca per jugar a atrapar al vol un “bona nit”, un somriure i, a vegades, un petó.

GEOMETRIA

hi ha una geometria en tot el que et vull dir
una recerca muda en el flanc més àlgid del valor
sincerament, amor, paraules que em puguin fer d'alquímia
en aquest meu ventreig constant
del vol i de voler-te

Mireia Vidal-Conte, Anomena'm nom

L'ECO DELS TEUS DITS

Tot tibant del fil de converses inconnexes i fent-ne cabdells de paraules. Així et vaig conèixer. Provocant petits embolics fonètics que t’agrada enredar en la llengua de les imatges. Una llengua que després estires per desfermar tempestes de coloraines a les ninetes dels ulls. Aquell dia em vas xopar els sentits amb una pluja fina de mots muts que mai no m’has escrit a cau d’orella. Des de llavors m’assec a l’ampit de l’horabaixa a esperar que m’arribi l’eco dels teus dits i em parli de tu.

FILOLOGIA

traduir-te cara i carn
transportar filologia del temps de teu a meu
transformar-te en la llengua única que parlo
fer-te mot en un diccionari nou

Mireia Vidal-Conte, Anomena'm nom

ALQUIMISTA

La paraula i el seu contrari es nodreixen l’un de l’altre, el sentit positiu no tindria raó de ser sense el negatiu, sinònims i antònims comparteixen protagonisme... Aplegar idees amb les quals efectuar càlculs mentals. Operacions amb incògnites el resultat de les quals no és un nombre concret, ni abstracte, ni imaginari sinó un mot ple de significat. Enyor. Amor. Solitud. Felicitat. Insatisfacció. Tranquil·litat. Voler ser alquimista dels sentiments i barrejar l’essència de tots aquests ingredients per intentar trobar la mesura justa, la proporció exacta, la fórmula magistral que proporcioni l'estat d’ànim ideal. Finalment abandones la recerca en adonar-te, desesperat, que ets una víctima més dels capricis de l’atzar. Un simple funambulista que fa equilibris, dia rere dia, sobre una corda que no té final.

MESSAGE IN A BOTTLE

Recordo quan encara volia créixer.
El misteri m’esperava al fons de tots els contes,
els amics m’ovacionaven amb la gesta
d’apedregar un gat d’entre les bardisses.
Recordo quan els pares eren l’enciclopèdia
i em tallaven les ungles,
quan no sospitava que un dia
tindria un número de targeta de crèdit,
un NIF i un codi de barres al lloc de la felicitat.

Ara tots formem part de la mateixa derrota
i en tornar de la feina els parcs ja són tancats.

Amadeu Vidal Bonafont, Missatge en una ampolla trencada

DESÍDIA

Els sentits, desconnectats. Neutre, incolor, transparent, el temps flueix dins meu i em travessa sense deixar cap pòsit. Cap sediment. No hi ha marques ni empremtes. Res per degustar al final de la jornada. Res per compartir amb la solitud d’una cadira buida. Hi ha dies que no em ve de gust viure’ls.

VINT-I-UNA RAONS PER ESTIMAR-TE

21 things that I want in a lover. Vint-i-una. Ni una més, ni una menys. Alanis Morissette ho tenia clar i ho escampava als quatre vents ara fa cinc anys. Fer inventari d’allò que esperem de l’amor, demanar el currículum als possibles amants seria un trist intent de voler racionalitzar els sentiments, de posar paràmetres a la passió. Potser seria un motiu per fer-te titllar d’exigent. O una excusa per justificar la manca absoluta de vida social.

I és que l’amor és un joc de pesos i contrapesos. De peces que de vegades encaixen i de vegades no. De rodes dentades que engranen a la perfecció, sempre que es mantinguin ben greixades. És el promotor immobiliari que construeix castells en l’aire. És sentir de matinada el tacte suau i real de la seva mà descansant en la meva espatlla. La raó que t’empeny, enmig de la conversa, a deixar de respectar la distància de seguretat recomanada per l’amistat i encetar el diàleg entre els cossos dels amants. No, no crec que m’aturi mai a confeccionar aquesta llista: l’amor perdria tot el seu encant.

(DES)EQUILIBRI

(m'agrada saber que ets al meu costat)

DIES INVISIBLES

Hi ha dies invisibles que ens passen pel costat sense que ens n’adonem, com fantasmes. Dies que ens descuidem de tancar la gàbia del rellotge i el temps aprofita per marxar volant: les hores se’ns escapen de dos en dos, sense poder-les atrapar. I, quan hem travessat aquestes cortines de fum que ens duen d’amagat de dissabte a dilluns i obrim els ulls, ens sentim frustrats. Enganyats per la setmana. Estafats per la vida. Com avui. A aquestes alçades, d’aquest diumenge ja no ens queda ni el record del seu tacte a les mans. Potser, si ens afanyem, encara podrem trobar el rastre de la seva olor als llençols.