whisper

El desig sojorna 

a la riba dels teus llavis.

Em dius. I sóc.

camaleó

Tries un vestit que fa divendres, que t'acoloreix cos i ment. I que gairebé ni de lluny et queda igual que a la model.

Bon cap de setmana!

esfèricament

You have to live spherically - in many directions. 

Never lose your childish enthusiasm - and things will come your way.

Federico Fellini

Visc d'esquerra a dreta, i els vespres d'ulls ben oberts, com de lluna plena, torno a l'inici del meu nom, tot passejant lentament, de dreta a esquerra. Rutina de mi: dues vocals i dues consonants idèntiques. Provo d'escriure'm esfèricament per ser en moltes altres direccions. Avui, al blanc, hi ha mar de fons. Em roda el cap en l'intent. 

Que difícil és fer que es rebel·li un palíndrom.

la treva del cactus

De tant en tant, una pausa en la pell esquerpa. Una virtut, una escletxa. Una flor.

Ocupats tot esmolant les punxes, de vegades oblidem que hi ha una primavera per a cadascú.

bràquets

De nou, la selva. Metàl·lics, pronunciem el dilluns entre blaus lànguids i blancs allargassats i un sol que encara no respira. La vida empeny, el trànsit mossega. Diem lluita. Cridem supervivència.

En temps d'ortodòncies, maldem per ensenyar els ullals.

bluetooth

Dos mil onze és Lamparetes, i un estiu de sentir molt la vida, superlativament, com a tot volum. Com quan cantàvem Boreal plegats al cotxe mentre conduíem cap a una tarda despentinada de dissabte, amb un sol de finestres abaixades i ànims exaltats. I ens conjugàvem, altre cop, en plural. I érem vespres i gintònics, jazz, ànsia de paraules, enyor de cor desbocat i distàncies que es podien esborrar amb un 'vols?' en veu baixa.

Dos mil quinze és nosaltres, molt, superlativament, com a tot volum. Rarament cantem (per què ja no?) però ens estimem a foc lent mentre omplim els dies de vida i mots i de moltes cançons que suren a l'aire com petits avions.

Visca el Bluetooth.

naturalment

Ets en mi com un gest,

un hàbit, 

un costum d'aquells

que et fan feliç 

tan sols 

pel simple fet d'existir-hi.

estàtues

L'amenaça del marbre: el respirar lent de l'estàtua, la pell de vidre, aquest viure pedra.

Em pregunto on ha decidit amagar-se l'emoció. I d'on surt tanta indiferència.

hàmster

Tenir la sensació que vivim en un constant trànsit circular. I que tan sols tenim l'opció de millorar-ne la curvatura.

laberint

Escrius com si t'anés la vida a cada mot, a cada pas per aquest carrer solitari que és sovint el full en blanc. I no te n'adones però les paraules que vas deixant són engrunes. El fil que tibes per tornar a casa les vegades que et sents perduda, els dies en què et preguntes si val la pena escriure, si cal continuar.

Mires enrere per ser, entre tants interrogants.

àncora

L'ànsia és avui un mar embravit dins d'una tassa de cafè i la voluntat, petites barques de pesca que feinegen dins meu mentre ballen al ritme del neguit. Espurneja aquest enyor elèctric en la veu de totes les coses. Mentre intento avesar-me a les costures d'aquest dilluns, em vessen les ganes de diumenge, de parpelleig suau de matí, quan la mirada encara no té fam de llum i, sense pressa, es recolza en la teva espatlla tot esperant que el desig marqui l'hora en punt de l'amor. I em dius la pell, i em promets el tacte, i fas que el cos sigui cos una vegada i una altra.

Amb el darrer glop, trobar el consol del sucre al fons de la porcellana blanca. Perquè saps que el dia sempre tomba, la mar es calma i tu ets la certesa que m'espera al final de cada paraula.

incendiària

El repte de conjugar les hores. I dic distàncies de paper amb verbs de foc perquè el desig arribi intacte a l'horabaixa.

El darrer mot flameja encara. 

terrorisme poètic

M'espolso dels ulls uns versos dolents.

...

Hi ha poemes que són actes terroristes.

carnestoltes tot l'any

Llops camuflats entre els xais. Gent a qui la disfressa li escau tan bé que mai no diries que viuen amb una pell de més.

Llàstima que alguns siguem capaços de detectar-ne les costures.

àngel de la guarda

Escurem el vespre. 

Entre les restes de l'àpat, 

un fil de conversa: 

se'ns desfà el dia 

en paraules cansades. 

Qui sostindrà la nit 

per evitar que se'ns trenqui?

flors i violes per sopar

Imagino que, quan em mires, redactes interiorment el blau cansat dels meus oceans, la dolçor de la meva sal, amb la teva cal·ligrafia de veles antigues.

Els meus ports t'esperen. Ben il·luminats, celebren que, malgrat els anys, encara vulguis ancorar a la meva badia. La marinada, escrita amb les teves mans, fa olor de festa.

viure hipoteca

Potser és aquest dur el divendres a la sang que m'esperona el viure i em fa cavalcar-lo efervescent. No saber del cert si és aquest haver tornat fugaçment als disset anys o l'eufòria de sentir-nos per un moment amos de les pròpies hores el que provoca aquesta primavera interna, aquest desgel, i que ara tot sigui fressa d'aigua, dolls, torrents.

Habitem-nos, molt, superlativament, fins que ens desnoni el dilluns, d'un gris exigent, tot reclamant la propietat de les nostres ànimes de nou a sis.

versos blancs

Quan el cos no té prou 

adjectius amables 

per ser sopluig 

-la carn sovint no és
prou tova ni prou ferma 

per acollir-nos i
sostenir-nos alhora- 

ens construïm refugis 

amb mots de morfologia dura 

però de pell suau. 

Vertebra'm 

amb versos de marbre.

el febrer més nu

enfila't a la branca més alta

de la mimosa

del teu febrer més nu.

vesteix el groc.

tenyeix-te el cos amb el desig més boig,

bressola el teu present fins a la son,

i oblida el que has viscut per viure encara.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc

Com costa dir adéu al mestre...

gargots

Redactes un estat d'ànim amb l'esperit juganer d'una cançó i un grapat de mots de cal·ligrafia alegre. 

Perquè saps que pots dir primaveres quan el gris tan sols sap escriure l'hivern amb lletra de metge.