Ves al contingut principal

bluetooth

Dos mil onze és Lamparetes, i un estiu de sentir molt la vida, superlativament, com a tot volum. Com quan cantàvem Boreal plegats al cotxe mentre conduíem cap a una tarda despentinada de dissabte, amb un sol de finestres abaixades i ànims exaltats. I ens conjugàvem, altre cop, en plural. I érem vespres i gintònics, jazz, ànsia de paraules, enyor de cor desbocat i distàncies que es podien esborrar amb un 'vols?' en veu baixa.

Dos mil quinze és nosaltres, molt, superlativament, com a tot volum. Rarament cantem (per què ja no?) però ens estimem a foc lent mentre omplim els dies de vida i mots i de moltes cançons que suren a l'aire com petits avions.

Visca el Bluetooth.

Comentaris



  1. Com canviem amb el pas del temps.
    Un text real, nostàlgic i trist. Costa molt avivar aquests focs que s'apaguen lentament, hi ha flames irrepetibles ... i no entenc el títol.

    Bon dia Anna.








    ResponElimina
  2. La resposta és clar. El 2011 va ser LampaRetes, i el 13 Vostè és aquí. El 2015 falta alguna cosa per cantar, i ja no hi serà. De moment em consolo amb els Amics de les Arts. El foc a tot drap fa moltes destrosses. Millor, a llarg termini, deixar-lo lent.

    ResponElimina
  3. El títol és una picada d'ullet que entendrà una persona en concret. No l'he escrit en clau trista, però ja se sap que d'un mateix text se'n poden fer diverses lectures. Bona nit, Pere ☺️

    XeXu, gràcies per corregir-me! Tens raó: trobem a faltar els Antònia Font... La vida ja no es canta de la mateixa manera sense ells.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada