carta als reis

comprar un pany de cel blau i un silenci a mida. foragitar la por tot bescanviant-la per uns quants pams de fred. respirar nits i estels, l'olor de nou de tot allò que comença. obrir els braços i calcular quants centímetres d'incertesa pot abastar la caixa toràcica per encabir-la en aquest bosc d'aire i costelles. fer inventari de l'amor en totes les seves formes, de noms que ja fa temps que naveguen per sota la teva pell inundada de mapes i desig i engrunes per saber trobar el camí de tornada. ets tantes coses viscudes que mirar enrere és calfreds, i que avançar sigui vertigen. demanes fer-te gran a cop de rialla de nen, de pas de pardal, de comptar escales i de continuar desfent els nusos de la gola amb dits de poeta.

dietari del buit

 ja a la venda a les llibreries i al web de Pagès Editors

metamorfosi

Fer-se gran és allunyar-se cada cop més d'un record concret clavat amb una agulla de cap a la memòria. Si mesures la distància entre totes les vides que has estat i la d'ara, de l'extensió en surten països remots de selves, deserts i glaceres. I un vertigen que se t'instal·la a l'inici de cada paraula i que inventa metàfores amb animals que s'adapten al medi, insectes resplendents o plàncton que sura i espera balenes. O potser tot és tan senzill com cucs que esdevenen papallones. S'apaguen les papallones quan envelleixen? Nosaltres, però, a cada cop d'any anem perdent els colors vius de les ales, aquella pols de fada que se't queda als dits quan, en un rampell de nostàlgia, intentem retenir allò que ja no ens pertany.

su pedido está en camino

construir matins amb retalls de converses de carrer que entren per la finestra. amb el fum de tabac i l'obscenitat de la gent, obrint públicament la seva intimitat en canal mitjançant l'enèsima trucada de mòbil. amb el fum de tabac i vaguetats en veu alta, motor al ralentí, clàxon i cops de porta foradant els sentits.

comprar silenci i que te l'entreguin amb retard. el desig també pot ser desordre i soroll, entre altres coses.

welcome to your life

dies de mesurar-se en caixes, d'acostumar-se a la tristor groga i caduca dels adéus, d'esperar una primavera que saps que florirà en veu baixa, en blanc i negre. perdem un llençol a cada bugada, un somriure rere cada porta que es tanca. plena de buits diminuts, a hores d'ara ja hauria d'haver après que la vida és anar acomiadant-se lentament, sense adonar-nos, de tot allò que importa.

tea in the Sahara

hi ha deserts.

i hi ha miratges que no s'esvaeixen

fins que hi ets a tocar.

què fer-ne, doncs, 

de tota aquesta set concentrada

en el gest suspès a l'aire,

orfe de tacte?

perquè el desig neix sense dents

per poder mastegar la ràbia.

l'automne est un deuxième printemps

dir tardor i voler-te terra, molsa i olor de llenya que crema la fusta dels vespres d'aquest octubre esquerp que se'ns escola cos endins malgrat tancar les finestres. dir tardor i voler-te tot mans sargantana per aquesta pell que malda per saber-te els camins que duen a casa. dir tardor i voler-te arbre i veu de branca que em diu que sigui escorça i saba lenta, i set d'arrel que sempre cerca aigua. dir tardor i voler-te. voler-te fins que se m'acabin les paraules.

coming soon

botànica

plantar oasis,

llaurar deserts:

així, el desig.

a les teves mans,

les llavors de la set;

tu no ho saps

però, als marges dels dits,

t'hi creixen poemes.

the secret geometry of chance

en temps d'incerteses,

amagatalls

on conjugar-se a l'espai mínim 

entre la pell i la carn,

per ser.

eres, ets, seràs.

significar-se, 

un i altre cop,

al mantra del verb,

a la pausa ingràvida 

que ofereix el dubte,

al vertigen del gest 

que es vincla a l'aire 

abans de precipitar-se

contra la certesa del tacte.

som fets d'accidents,

bellesa i atzar.

octubre

esperes galerades, una mirada nova, maneres distintes de caminar. una sorpresa petita, un vertigen apamat que malda per eixamplar costures, un tastet d'impaciència dels teus quinze anys. que torni el cos valent, la ment àgil i el traç ràpid, de tant en tant. davallar pel pendent suau de la decadència tot gaudint del paisatge, sense oblidar les vistes formidables que vas admirar quan eres a dalt.

al cap i a la fi, celebrar que la vida encara esdevingui una mica rebre una carta que no sigui del banc.

bijuteria

tot esperant la llum,

destriar els matisos de la foscor

per trenar-los amb mots brillants.

hàbils, els dits del poeta.

unitats de mesura

el món proper és ara a una distància de mitja diòptria més. potser serà qüestió d'allunyar-se -encara més?- per poder viure-hi/veure-hi clar. però sentir menys -encara menys? hi ha sentits que es contraposen. quin és el pes exacte de la pèrdua del tacte? quants decibels de silenci eixordador segrega la manca de desig? allunyar-se per defugir aquesta olor constant de cansament, la ferum dels dies poc viscuts. víctima de l'òxid, del procés químic desequilibrat, cercar un exili de cambra pròpia. una edat que sigui un indret de braços oberts on deixar de ser impermeable. si us plau, que plogui verbs de moviment amb final mínimament feliç, malgrat les ulleres.

síndries

De la promesa d'un estiu, devorar-ne la part dolça i deixar que el desig treni regalims de sol a l'escot dels dies.

Un dia rúfol de tardor, sota un cel de pols i teranyina, que la set de la memòria et faci resseguir lentament els llavis amb la punta de la llengua, i hi trobis amagada una engruna de sucre de llum. 

Així, l'enyor que de sobte t'esclata a la boca.

no need to write

o la poeta interior o els versos o les ganes de paraules. tots han marxat de vacances. o no.

habitatges

Je veux écrire nos manières douces de survivre.

Thomas Vinau, Comme un lundi

saber que l'amor és sota les crostes, a les ferides que ja no parlen amb dolor sinó amb l'idioma subtil del tacte en resseguir la cicatriu ja gairebé invisible. saber que hi ets, que hi sóc, malgrat tot. saber-se llum en els dies grisos, riure plegats perquè sí, cercar-nos les mans perquè no. cançons, cançons i més cançons. que sempre ens quedin els mots per jugar a dir-nos els dies amb totes les seves combinacions. beure'ns els capvespres lentament, assaborint cops i glops, tot esgranant i celebrant la vida servida en dues copes de vi, en dos gots de cervesa. sobreviure dolçament és tenir motius per poder escriure aquestes línies i, de tant en tant, dir-nos en un parell de versos, quedar-nos a viure dins tot un poema.

àcid hialurònic

arribar a una ciutat nova i córrer a desembolicar-la. a París, veu de seda i tabac, pujar-hi al punt més alt per la inèrcia de cercar el mar, i que no hi hagués blau al final de tot sinó un oceà ingent de maons, llambordes, monuments i asfalt, i ofegar-se. què em fa buscar-te als marges, als extrems de tot plegat? potser aquesta necessitat de línies, de baranes, de fils on estendre la bugada blanca i neta d'aquest recomençar que m'agafa de tant en tant com a forma de supervivència. mudar pells i paraules i edats sense oblidar-les per mirar-me de lluny, des de la distància segura de la maduresa i enyorar-me fort. enyorar-me entusiasta i ingènua, sense aquesta sensació cansada de déjà-vus en bucle i pedres a les butxaques. a manca d'arrugues, que em tornin la capacitat d'emocionar-me.

free fallin'

fabricar-te una treva amb un cafè i un parell de bones intencions. no desitjar massa, mirar d'ensinistrar la set -com si això fos possible- i acotar l'optimisme amb les baranes de la prudència. que n'és d'avorrida, la maduresa, l'experiència que retalla il·lusions amb un ganivet de cuina. on és el vertigen? invocar-lo a les primeres notes de totes les cançons antigues, a les ferides mal tancades i al regust d'ortiga de vells precipicis dibuixats amb mala lletra. recordar és caure abisme avall. però amb la seguretat de dur un bon paracaigudes.  

polaroid #22

Puisque nous sommes pratiquement que de l’eau, il semble cohérent d’affirmer que chaque être humain porte en lui une dose considérable de buée. Vivre consisterait à s’évaporer.

Thomas Vinau, La part des nuages

viure boirina, l'exercici diari de beure dos litres d'aigua per ser. som aquest conjugar núvols, aquest somiar vapor d'aigua, aquest gestionar la rosada. comprendre la set i tots els seus matisos, enlairar pensaments ingràvids, contenir les emocions volàtils. abraçar-se per dins, respirar-se i pregar perquè no se'ns esquerdi la pell.

polaroid #21

dies tous que es deformen a la mínima pressió. la ressignació com a fracàs o com a supervivència. contemplar el terra mullat, el bosc particular de branca, verd i porpra, abstreure's de la ciutat, pensar en clau de traç ferm i colors d'aigua. estructures. créixer paper enllà, entonar un gest agosarat en abismes de tres-cents grams. avançar heura, molsa, falguera. empènyer verds i verbs, resseguir pronoms personals amb la cal·ligrafia del singular. cridar el plural. ressignació, fracàs, supervivència. adaptació al medi, vermells o totes les formes possibles de resistència.

polaroid #20

Les valises ne servent qu'à constater tout ce qu'on laisse derrière.

Thomas Vinau, Comme un lundi

dir maletes. dir mudança. el poema com a bossa de mà per a una illa deserta. economia de mots o el repte de triar les paraules mínimes necessàries per crear una imatge tsunami, versos calfred, metàfora terratrèmol. el poema com a pas endavant tot mirant enrere. tot deixant anar el llast.

polaroid #19

intentar fotografiar la impaciència de l'esperit en resseguir comptes enrere. provatures, fer ballar la paraula 'frissar' a les puntes dels dits fins que perdi una essa per guanyar sonoritat. ésser cau d'abelles, sopluig de formigues en dies de pluja. aquest bullir per dins i després, tels de llet a la pell i a la mirada i parir versos de calitja. tres, dos, un. res.

polaroid #18

primavera emapetrès, maig vinil, setmana cedé, divendres casset. emocions a tot volum. hi ha dies que ets tot música. en qualsevol format.

polaroid #17

reivindicar el mos sense obstacles, la queixalada lliure i fàcil, el mastegar sense traves. imaginar una vida sense espines ni ossos ni llavors. triar, però, les cireres com a companyes de viatge i, amb elles, el vermell foc i l'emoció amable dels seus pinyols.

polaroid #16

Ser no es comprender.

Roberto Juarroz, Octava Poesía Vertical

a vegades, a contracor, triar la ignorància, evitar furgar la ferida, mossegar-se la llengua, empassar-se el perquè i ennuegar-se breument. per un moment no qüestionar-se la vida, tan sols pel pur -i senzill- plaer de tancar els ulls, aturar el temps i sentir l'alè del sol al rostre. provar de, simplement, ser. simplement ser com a intent d'acostar-se a la felicitat de puntetes, en silenci, per mirar d'acaronar-la abans que fugi, esquerpa, mirada enllà. 

simplement ser, sense entendre res. com si no fos prou difícil.

polaroid #15

formes d'evasió i mitjons desaparellats. davant la rotunditat física de portes tancades, fronteres i murs, l'escapisme com a trinxera. exèrcits de núvols devorant el blau d'aquest dijous. ensumar la pluja, pressentir el bassal d'enyor que resta després del ruixat. l'ésser humà és fet d'un setanta per cent d'aigua i d'un percentatge variable i indeterminat de relacions socials.

polaroid #14

J'écris comme on ferme les yeux en embrassant quelqu'un.

Thomas Vinau, Comme un lundi

tancar els ulls en un intent de fer una captura de pantalla del moment. fer copy paste mitjançant un mecanisme intern que encara és un misteri després de tants versos, de tants besos, de tants anys. de vegades, amb una mica de sort, en surt un poema.

polaroid #13

cansada de dilluns ingràvids, de dies que s'escapen cel enllà. cansada de trafegar combustible per llastar les hores -o per cremar-les?- mentre apartem la mirada dels miracles barats disfressats de frases motivacionals. ulls cansats d'esperar postals de futurs millors, de planetes llunyans que orbiten al voltant d'una esperança vana. treva de pluja, m'és igual. els dits avancen cap al punt i final amb la inèrcia d'aquell que coneix el camí de tornada a casa. i la ment que et posa paranys i t'amaga paraules i oblida noms i indrets i dates i dones la benvinguda a la desorientació que, amarga, s'escampa per sota la pell i es barreja amb la sang. còctel de supèrbia i frustració a parts iguals. dius engrunes, demanes senyals i la rutina t'escup pinyols de cirera mentre enlaira un altre dels teus dies i deixa anar la corda, talla el cordó umbilical perquè tu et quedis a terra a llaurar laberints en vuitanta metres quadrats. perquè tu no tens dret a volar malgrat saber dibuixar ales.   

polaroid #12

col·leccionar sorolls sense voler. identificar involuntàriament les rutines dels veïns que s'escolen a través de parets i sostres. paraules esmorteïdes, una cadira que es queixa. hi ha algú que juga amb la nit amb mans maldestres. soroll de vidres, trencadissa. algú sap com apedaçar el silenci? 

polaroid #11

que sí, que la paraula. però, davant la restricció del gest que precedeix el tacte, triar aquella mirada que ho diu tot.

polaroid #10

això sí

tan important com és l'experiència

com si l'experiència no fóra temps vençut

temps mort i sepultat en la indiferència

d'un vestit sense costures

Josep Sou, Perbreviter

la pervivència de la ferida en la cicatriu. ésser fruit del temps, de la paciència, del caure i de l'aixecar-se i del caure de nou. necessitem les costures perquè ens recordin que arribar fins aquí no ha estat gens fàcil.

polaroid #9

entrar dins dels dies amb l'ajuda del calendari. rebatejar, per exemple, un dimarts i assaborir una nova pronunciació de les seves hores. regust de dijous enfundat en el vestit car i bonic d'un divendres de cel rentat, sol brillant i flors blanques. delir-se per la promesa del verb que conjugaràs en el tacte imaginari d'un plural que vindrà tot respectant la distància de seguretat. tots els futurs possibles són dolços si els tastem amb la boca assedegada del desig.  

polaroid #8

la por com un glaçó sobre la pell. una por que s'esmuny, que rellisca si proves d'agafar-la amb les mans. espantar la por. foragitar-la i que, en la seva fugida, dibuixi tot de camins de plata a contrallum. 

* fotografia de Chema Madoz

polaroid #7

la paraula ha esdevingut líquida després que el mar es precipités cel avall. som converses xopes de blau, i ara aprenem de nou a pronunciar altres colors de la paleta que no siguin derivats del fred. dir el sol que torna, dir un desig de platja, vermells esbojarrats i dunes que es desplacen. revolució cromàtica, climàtica. pintar els dies amb un deix de gairebé estiu i que les frases se'ns evaporin boca enllà. 

polaroid #6

la música que ens salva. playlists de colors lliures d'anuncis, flashbacks patrocinats per cedés i vinils. la banda sonora de les nostres vides en un solc infinit, moments musicals en bucle. ballem, va.

polaroid #5

maldar per conservar la mirada àmplia, àvida i rodona. perquè els ulls se'm tornen petits sense horitzons on estendre la bugada.

polaroid #4

hem triat pati interior i no finestra al carrer. evitar els humans, tan sols música, el traç, pàgines i pantalles. hem triat parlar amb els ocells i monitoritzar el creixement de les plantes. comptar abelles, formigues, dragonets. estones de sol, decilitres de pluja, panys de cel.

polaroid #3

contemplar com esclaten els colors a l'altra banda de la finestra, i que se't remogui el verd interior. molsa, fulla, floridura. regust de clorofil·la a la boca. 

dies florir en silenci. nits fotosíntesi.

polaroid #2

Un matin après l'autre, derrière mes portes sombres, 

je prenais l'habitude de recueillir la nuit.

Thomas Vinau, Comme un lundi

la nit com un llençol rebregat, i la necessitat d'uns altres braços per doblegar-lo com cal. el dia espera dins l'armari.

polaroid #1

impregnar-se de dilluns malgrat haver retractilat l'ànim(a) en plàstic. rutines esglaonades en converses de whatsapp on no toca mai el sol, esmorzar de bondies enllaunats i banda sonora de veïna-robot que toca el piano paret enllà. inèrcia, inèrcia, inèrcia. la gravetat digital fa rodolar la mirada paraules avall. una escletxa de sol, promesa de primavera que no arribarà perquè tarda de núvols predicció meteorològica estant. voler que el verb esdevingui tacte, que la imatge no reciti distàncies a través de poemes mediocres.

voler volar, malgrat les ales de plàstic i les piles gastades.

frühling

Sal i set. Enyor i ortiga. Corrues de formigues sota la pell buscant una primavera que decideixi quedar-se a viure en aquesta promesa de tu.

Així, el desig que se'm precipita.

set of sets

©Alfred_Mauve

Viure en cicles, avançar en cercles. L'home com un engranatge, els cossos com una màquina en moviment. Ésser temps tot imitant els rellotges. Viure en cercles, avançar en cicles. Desafiar l'ordre establert, matemàtic, a través d'una ingravidesa silenciosa i calculada. La bellesa del mecanisme de precisió que és el cos tot rebel·lant-se a la rigidesa de la norma. Somiar, per un moment, que allò difícil és ben senzill. Creure breument que el nostre cos esdevé elàstic, i que som capaços de dominar el temps. Que som capaços de volar.

* text derivat de l'espectacle de dansa 'Set of sets' de Guy Nader i Maria Campos. Més informació a http://www.gn-mc.com/portfolio_page/set-of-sets/

joc de pesos

A les mans,

un endemà ple de potsers;

i el cos, impacient,

que només vol ésser.

Viure és mirar d'endevinar

el pes exacte de les certeses.

vendaval

Gris hospital,

o el tacte rúfol de les hores

que es precipiten per l'esvoranc de la incertesa,

com un degoteig incessant de dits inquiets,

desordenats,

que miren de vertebrar el neguit elèctric,

amb regust de llamp,

cap a les capes més profundes de la terra

on s'enfonsen les arrels d'aquest cos

que sobreviu a la tempesta.

Habites un sentiment de vent sense casa.

Saps, però,

-sempre ho has sabut-

cap a quina direcció créixer.