La pau d’un dimecres qualsevol enmig d’aquesta guerra contra el temps. La llum d’un hivern que, lluny de ser amable, et fa oblidar el fred que ha cremat el verd que resistia a les trinxeres.
Matí de desitjos, intencions i dubtes. La fe és de franc però, de tant en tant, passa factura i repatria els cadàvers de les il·lusions que enlaires en avions de paper que s'estavellen contra les promeses disfressades de blau cel. Envoltada de naufragis, demano primaveres per carta certificada, escrita amb la cal·ligrafia rodona i tendra dels dies d’estiu que adornen la memòria. Perquè només la nostàlgia sap pintar els records d'un color ingràvid, com de vertigen, ara que el gris senyoreja cabells i certeses, amb el pas ferm d'aquell que sap que ha vingut per quedar-se.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada