De tant en tant, la impaciència. Aquesta (des)gana que crema al tou dels dits, al fons dels ulls, a la punta de les pestanyes, a algun lloc indefinit entre la víscera, l'ànima i el dolor petit que sembla que s'ha quedat a viure a l'espatlla dreta. Aquest desig incandescent que tot avanci, que res s'aturi, que les hores no restin suspeses prop del sostre, consumint l'aire de les expectatives que s'envolen sense voler, tot desinflant-les. Que tot allò que pot ser sigui, d'una manera o altra, però que es precipiti, que davalli, que esclati, que esdevingui, que combustioni, que es resolgui, que cridi, que vingui, que marxi.
Elèctrica, cansada d'enrampar-me amb aquest silenci metàl·lic, invoco la bellesa en el gest d'aquest voler tot de verbs de moviment en dansa. La possibilitat dels participis dibuixats com adjectius, l'esperança dels condicionals i el traç incipient d'un futur escrit a mà alçada en llapis. Cal·ligrafies, o el goig de contemplar segons quins paràgrafs. Quines ganes de passar a net els somnis.
Nice post thank you Leann
ResponElimina