CARBÓ

Ni caramels. Ni carbó. Ni rei.

Ni corona. Ni fava. Ni tortell.

* Bons Reis!

L'HOME DE FILFERRO

L’home de filferro tenia fòbia a les emocions. Creia que el seu petit cor a piles no resistiria la tensió i que les llàgrimes li rovellarien l’ànima i el cos. I les emocions ho sabien així que, quan es creuaven pel carrer amb l’home de filferro, evitaven qualsevol contacte amb ell.

Una nit l’home de filferro va somiar, sense voler, amb una emoció petita que anava creixent dins el seu pit. La sensació era tan suau i agradable que, inconscientment, empenyia el seu cos a tòrcer-se sobre si mateix. Fins al punt en què no va poder respirar. I va morir ofegat pel plaer.

REQUIEM IN PACE

Crucifica la melangia al bastidor d’un estel de colors. Deixa anar el fil i, mentre llegeix unes darreres paraules escrites en braille a la punta dels seus dits, contempla com s’enlaira lentament. Com el vent se l’enduu de la mà fins al darrer racó del cel. Fins al cementiri dels estels.

SOMNÀMBULA

Em despullo de la pell i, ja sense límits ni secrets, em deixo endur per l’oratge de la teva respiració. M’adormo en l’espai mínim que crea la diferència entre pensar-te i voler-te. Somnàmbula, cerco el regust del teu cos a les palpentes en una nit de paraules indefinides que desitgen tenir alguna vegada un sentit concret. Una nit d’instants esborrats amb un cotó impregnat d’alcohol, sense deixar cap senyal a la ment. La foscor em mulla els peus adolorits de caminar sense sabates per somnis d’asfalt. Pels carrers del teu nom.

No em despertis, desig. No, encara no.

DEU ANYS

Deu anys d’absències. Deu anys de moments que es van marcir esperant-me. Res no havia canviat en aquell local des de la darrera vegada. Només jo: emocionada, respirant aquell aire tan carregat de records, amb deu anys més sobre les meves espatlles.