EL MÓN

Em diu que obri els ulls al món. Com ho fa ell. Que l’esguardi de fit a fit. Per intentar trobar-ne les esquerdes. Per mirar pel forat del pany i descobrir, d’amagat, els petits secrets d’aquesta mena de rutina que s’anomena vida. I m’adono que el món em mira a mi. Que em parla lentament amb mirada calma. D’homes i gats asseguts a la porta del carrer que aixequen plegats la vista al cel amb el mateix posat amoïnat, tot arrufant el nas. D’ancians que caminen feixugament per les voreres d’aquest raval desolat que ha esdevingut la seva existència, aferrant-se a ella a cada pas. D’ànecs que ressegueixen els plecs d’un riu que sembla abandonat. De cases de portes obertes a la gent i de finestres tancades a la llum. De processó de postres vestits de diumenge, de blanc immaculat i llacet de color.

El món em diu que no tanqui els ulls, ara que l’he descobert.

TEMPS DE COLOR ROBÍ

SENYAL DE TRÀNSIT

Evoco la teva memòria
per unes marques de vi sec
damunt del marbre de la cuina.
Hi passo el dit. No sé qui fa
de marbre, avui, ni qui de lila
cercle concèntric assecat
i repetit. El vi i l'ampolla
ja no existeixen, i per mi
tornem tots dos a donar voltes
sense destí dins d'aquest dit
com en un cotxe sense portes,
com en un xoc sense final.

Jaume Subirana, En altres coses

Atrapo amb el dit la gota que davalla.
El regalim que ressegueix les corbes
del vidre verd.
I torno a assaborir les nostres nits.
Aquelles que giren
al voltant de converses
tacades de paraules suspeses
en un temps de color robí.

INVITACIÓ PERSONAL I INTRANSFERIBLE

Vespre de divendres. Cita amb Sally i Harry a les vint-i-dos hores. Vestida de sorbet de mandarina, prometo inventar pauses publicitàries de crema de xocolata si ets puntual i duus les butxaques plenes de crispetes. Jo pago les copes i tu convides a somriures. Vindràs?

DIAGNOSI

Anàlisi sintàctica i morfològica del teixit dels meus pensaments. Dissecciono records, imatges, moments. Debano el fil de converses àlgides i absurdes. Ecografio paraules agudes amb encefalograma pla. Escric silencis esdrúixols. Dibuixo pauses arítmiques. Escolto absències majúscules.

Els símptomes són evidents. Els resultats, concloents. Degenero. Em desaprenc.

PÈTALS DE PAPER

"Enorme incògnita que genera les tristeses més grans, que ens dóna sentit gran a la petita vida, que ens apropa a les bèsties més ferotges i que ens fa desitjar la mort de l'àngel que mai no hem estat. Estimar, voler, sentir com la corda de l'amor es desfila. La galta al palmell de la mà, l'estremiment davant uns ulls que tenen el nostre rostre dins de l'iris, el silenci compartit, el sol que s'alça sobre l'horitzó sorrenc de la seva cintura nua i adormida, la ràbia de l'espera, l'abraçada dels peus a les fondàries del llit, l'orgull de saber-nos nostres i la trencadissa esmolada de la fi. Tot això és el preàmbul d'aquest llibre i també en serà la continuació. I mai no aconseguirem definir amb paraules allò que només es pot escriure lentament sobre la pell."

Joan Barril, Sobre l'amor

Tarda de paraules d'un vermell intens impreses en pètals de paper que fan olor a aquell sentiment. A allò que en diuen amor.

(Gràcies, cafeter)