EL MÓN

Em diu que obri els ulls al món. Com ho fa ell. Que l’esguardi de fit a fit. Per intentar trobar-ne les esquerdes. Per mirar pel forat del pany i descobrir, d’amagat, els petits secrets d’aquesta mena de rutina que s’anomena vida. I m’adono que el món em mira a mi. Que em parla lentament amb mirada calma. D’homes i gats asseguts a la porta del carrer que aixequen plegats la vista al cel amb el mateix posat amoïnat, tot arrufant el nas. D’ancians que caminen feixugament per les voreres d’aquest raval desolat que ha esdevingut la seva existència, aferrant-se a ella a cada pas. D’ànecs que ressegueixen els plecs d’un riu que sembla abandonat. De cases de portes obertes a la gent i de finestres tancades a la llum. De processó de postres vestits de diumenge, de blanc immaculat i llacet de color.

El món em diu que no tanqui els ulls, ara que l’he descobert.