never gonna say good bye

Dies una mica copy + paste. De pujar i baixar les mateixes escales, d'obrir i tancar les mateixes finestres. De preguntar-se quan vas esdevenir tan impermeable perquè res no et niï a dins i desplegui les ales per omplir-te de tot de cel volat. Que res ja no vol quedar-se a viure en aquest sofà incòmode que ets ara. Una piscina sense aigua. Uns texans vells que ja no t'escauen.

I envies postals d'enlloc a un setembre que encara no té rostre i amb els deures sense fer. Perquè t'agrada el nom del carrer on viu, d'un verd d'essa sonora ben pronunciada i un tacte de pessigolla a la gola, com de cullerada de mel d'amagat quan ningú mira.

Va, practica la cal·ligrafia d'un fins aviat. Que mai has sabut com acomiadar-te i duus massa adéus mal escrits a les mans.

supervivència

al pit, el pes de l'absència

o l'excés de nits mal escrites.

qui t'omple de gris pedra les butxaques,

qui t'encén la boca amb paraules de sal?

als ulls, 

            dansa d'oceans.

malgrat tots els naufragis,

el cor encara sura.

heimat

exili forçós al país de l'oblit. sense voler he esborrat tots els mapes, i l'únic record que es resisteix a marxar ha esdevingut pàtria.

currículum

anònima i invisible, cerco paraules d'altres per definir-me. a fora plou un enyor finíssim, agut; precisament avui que la pell s'ha llevat feta de núvol gris i se'm trenca. adjectius, descosits, cinta adhesiva, esquerda. avui és dia de quedar-se arraulida dins dels plecs d'aquest silenci tendre on mai arriba la llum. a l'aixopluc de les veus que ja em coneixen.

* Craquelé, Pavèl van Houten

gutural

incòmoda en aquest silenci, en la companyia impossible de l'absència, invento paraules per fer parlar al nus que ha niat al bosc de les costelles.

respirar, i que l'aire revifi aquest incendi petit que és dir l'enyor sense saber com dir-lo.