Colonitzem els propis cossos amb la desgana que regalima d'un dilluns gris dibuixat a mà alçada a la finestra humida del tren de bon matí. Com aquell que sempre utilitza el mateix camí per anar al mateix lloc. Sense novetats, sense sorpreses. I així recorrem els diferents trajectes del dia tot resseguint el mapa de petits dolors que guardem a la guantera de la memòria per comprovar que allà són, encara, per recordar-nos que som unes quantes hores més vells, que l'edat no perdona. Així que combreguem amb la fe de l'ibuprofèn que ens lliura de tot mal, sis-cents mil·ligrams de calma per via oral, per suportar estoicament el futur immediat que encara ha d'arribar, ben carregat d'estrès, com el primer cafè del dia.
Conquerim els cossos aliens, però, amb el delit del primer tast de vi. Amb la saviesa del tacte, a força de recórrer camins invisibles sobre la pell i conèixer finalment totes les dreceres per arribar abans al plaer, i poder quedar-s'hi més estona a recer del pas militar dels rellotges. Perquè en els ulls de l'altre no envellim, no existeix el temps i, com adolescents eterns, ens perdem pels carrers foscos dels nostres hiverns per trobar-nos en aquells besos de regust furtiu que, en fer-los, ens hi anava la vida.