La solitud que
creix a dins
famolenca,
goluda,
volguda,
s'estén,
es ramifica,
es vertebra en
vespres hermètics
i silencis que
no acaben en flor.
Temps de poda i
de branques mortes:
cal esmolar,
doncs,
la veu de les tisores
que parlen de llucs nous
i primaveres que
encara han d'arribar.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada