Pianos que es desvetllen les nits aspres, de color d'hora aigualida, de mar sense far, i interpreten peces amb fúria lletosa de lluna plena. És quan a la memòria dels dits se li enrogalla la veu, gastada, metàl·lica, enyorosa de llegir de nou aquesta pell pautada i tornar a tastar el tacte de vellut dels mots-molsa que creixen als marges dels seus fulls. Quantes notes calen per incendiar els nostres noms? Invoquem la cendra, doncs, malgrat saber que hi ha lletres de pronúncia ignífuga que sobreviuen a totes les albades.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada