El gris pedra amenaçant de caure sobre tot allò que estimo amb la mirada, aquest mal de cap tronador. O tots els mots que malden per sortir d'enlloc meu, picant a una porta inexistent.
Enyorar la senzillesa aclaparadora, la sorpresa que bufeteja, insolent. Voler ser Mondrian. Avui, demà, sempre.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada