el desig, a tot color

Algú ha col·locat un sol de paper a la finestra, sobre el gris indecent que tot ho humiteja. El desig, imprès a tot color, enmig del cel com una pregària.

paracaigudes

Aquest desfer-se en vertical.

Escriure a nou coma vuit

metres per segon

al quadrat.

I precipitar-se

blanc avall,

resseguint 

el caire

del vers,

llimant

els mots

fins a

fer-los

punt

i fi

nal

.

vermut

De tant en tant el bes del sol al rostre, petits mons-primavera rodons i verds, la carícia de l'alcohol als turmells i la vida bategant a les puntes de tots els dits. I jo, agombolant-me a aquest saber-se perdre entre els meus carrers estrets, cada cop més buits, cada cop més meus, cada cop més cecs.

Encetem una col·lecció de petits plaers que es compten en pinyols d'oliva.

route 66

Tu, que acostumes a desoir semàfors i senyals en transitar per les rutes que travessen aquesta vida desordenada, que et refies de la brúixola de l'instint, que desconfies dels mapes. Que sí, que sovint cal abaixar el volum de l'orgull i desfer camins per saber a quina cruïlla et vas perdre.

El sisè sentit és fet d'errades.

gare de lyon

Perquè hi ha dies que semblen trajectes cap a enlloc per una via morta, celebrem el canvi d'agulles que ens proporciona un destí més o menys llunyà. I la certesa d'una propera estació.

rutina

Que la mirada està massa cansada per dibuixar altres raons a mà alçada quan, al final del paisatge dels dies, no hi troba horitzons.

poeta a estones

Galimaties de viure al rebost del poeta o-ca-si-o-nal. Mots caducats, versos a hores convingudes, temps fungible, vertigen de fireta, vides d'oferta a cinc-cents metres de la tragèdia més propera. Que se'ns floreix el desig. Consumir doncs el foc, envasar al buit l'amor i el gest que l'interpreta. 

I adonar-se que el paradís es pot comprar a una benzinera.

porexpan

Dissabtes i diumenges de porexpan que floten enmig del naufragi de la setmana. Aferrar-s'hi, i que no suportin el pes del cos, carregat d'expectatives.

Dos dies lliures no suren prou per arribar a cap riba.

fil de tinta

Desescriure's és tibar el fil del darrer mot. 

I anar esfilagarsant la vida paràgraf rere paràgraf.

quan internet és poesia

Avui és dilluns, però no un dilluns qualsevol: el 17 de març d'enguany és el dia de la poesia catalana a internet i, ara que parlem d'internet i poesia, m'agradaria retre homenatge a aquells autors que fan que, dia rere dia, aquest món virtual s'ompli de versos i bona literatura. Són escriptors que publiquen a través dels seus blogs: alguns d'ells amb un bon grapat d'anys i escrits a les seves espatlles, i altres que han aconseguit conquerir el paper i fer que els seus poemes siguin més tangibles -si és que d'alguna manera arribem a tocar la poesia- a través del suport del llibre imprès.

Joanaina Font no deixa mai indiferent el lector amb la força de la seva paraula, i esdevé imprescindible quan penso en poesia amb sentit, amb vida, amb ungles i dents. Recupero doncs un poema publicat al seu espai Un desgavell semblant:

Laberint

Un any després,

amb aquesta aspresa

impregnant

parets tan blanques,

segueixo sent

aquest laberint

que recorro

a les palpentes.

I, enmig, el monstre

i, enllà, un any més

per conjugar-te.

Marta Bertran va començar a escriure la seva magnífica prosa poètica sota el nom d'Octubrina al blog que duïa el mateix nom i que roman tancat des de fa temps. Na Marta, però, va guanyar un premi, va publicar un llibre i va regalar-nos uns quants escrits al blog Metamorfosi de colors, que porta el mateix nom que el seu llibre.

Chardonnay

No han passat ni deu anys i ja no semblam corredors, sinó més aviat, polidors de defectes. De vegades, apareix el bon vi, que millora amb els anys; de vegades, apareixes a l’altra banda de la vorera, transparent, ingràvid,insaludable. S’accelera la marxa. Érem atletes, érem joves, ens agradaven els cels urbans i tot allò que fos urbanitzable: terrats, gelats, bombers, mantes. Es redueix el pensament. Som ciclistes, som Chardonnay, ens agrada pescar dins un llac de paraules enganxades a l’ham de la seducció.

La poesia de Carles Querol és feta de fil de teranyina: sembla fràgil però els seus versos suporten el pes d'uns mots lligats amb cura i plens de sentiment. En Carles escriu des del seu blog Viatger immòbil.

Nocturn per a violí i piano

Comença nocturn per a violí i piano

i allà entre línies, ella s’exigeix oblidar-me.

Jo també vaig provar d’atenuar la seua imatge:

creia desdibuixar-la esprement una bossa de te,

però abans vaig trencar totes les tasses. 

Aquí teniu una petita mostra del que es cuina a internet pel que fa a poesia en llengua catalana. Autors no tan coneguts com els que avui circularan per la xarxa però per a mi no menys importants.

Gaudiu dels versos. Avui, demà, i tots els dies.

administrar per via mental

De tant en tant, fer l'exercici de no pensar per deixar que l'ànima surti una estona a respirar aire fresc.

La felicitat són dosis d'inconsciència.

submarinistes

Un sol cremós es desfà lentament sobre els objectes que respiren al vidre de la finestra. Sobretaula de paraules líquides: a manca de mar on naufragar la son, capbussar-se en un cafè ben carregat de nit a la deriva després d'agafar tot l'aire que puguin pagar els pulmons. 

Qui gosa nedar el blau d'aquesta tarda de març sense voler quedar-s'hi a viure.

musculació

Quan s'estiren s'arruguen, els dits, i no quan es repleguen. Tot el contrari el ventre, encara llis, del nedador de vidre. L'abdominalitat rellisca a l'aigua clor de la piscina mentre el mòbil vibra i sona a l'armari individual del vestuari. ¿Serà un missatge escrit que arriba assossegat de l'estuari, o alguna veu que busca en va la veu, esponja d'aigua, de la pau del nedador? Només ho sap la xarxa saturada de mil formes de dir coses que conforma l'aire pur amb què anem fent. Només quan surt de l'aigua el cos fibrat, s'arronsen molles les arrugues dels costats; i van els altres i s'ho miren sota l'aigua blava i grisa que deforma tremolosa els dits cansats.

Marc Romera, La nosa

vuitanta dies

Capses de cartró de les sabates amb què calçàvem els nostres vint anys, lligades amb una banda sonora de cintes de casset. Quan musicàvem un grapat de records, el vertigen d'un enamorament, o els quilòmetres eterns dels primers viatges que es començaven a acumular al carnet i a la motxilla.

Ara que encara intentem donar amb les cançons una marca, una identitat a cada glop de vida -ara, però, des de les playlists de l'iPod amb menys frissances i a menys volum-, trobar-te imaginant davant la capsa de cartró descolorida quines cintes hagués gravat Jules Verne a Phileas Fogg per tal d'acompanyar-lo durant el seu periple.

"Grans èxits 1873". "Música para filete". "La volta al món en vuitanta (melo)dies".

tinta invisible

fractura múltiple

Caure en l'oblit. I que, a conseqüència de la caiguda, se't trenquin les paraules.

Com evitar pronunciar la cicatriu del mot? Que les esquerdes tenen memòria i la veu, dits disposats a resseguir els seus solcs.

migracions

A l'hivern dels somriures, alçar la vista cap al cel i dibuixar-hi estols de bons propòsits amb tot el desig que pot contenir una mirada.

De vegades, el delit sense brida pot avançar una primavera perquè l'optimisme torni dels tròpics.

demi-plié

Aquest viure pendent de tots els paquiderms amb tutú que pengen del sostre, suspesos per fil de teranyina, fent piruetes de ball.

El dia que la por i l'amenaça no acudeixin a la cita, podrem admirar la bellesa dels seus moviments. 

morituri te salutant

Com cada setmana, arriba l'hora del ritual pagà -rentadora, assecadora, planxa- per acomiadar el diumenge i així la laxitud de la seva musculatura i el seu teixit anestesiat, alcohòlic d'hores de sol i mandra de graduació moderada.

I, com cada setmana, entre el vapor d'aigua i la flaire de suavitzant, penses en els privilegiats que poden comprar la dispensa dels déus: el preu de la llibertat de les darreres hores de diumenge el marquen les dones de fer feines.

vermell és un verb

Conjugar-te a deshora, i provocar un desgel en horari laborable. Que els verbs són mots de sang calenta, i tu ets fet de tot d'abrils i de vermells desbocats com roselles que cavalquen pels camps cap a la promesa d'un vers d'estiu que es pronuncia amb el tacte breu i sucós de la síndria, amb la dolçor absoluta de les cireres.    

I et conjugo a destemps, i m'invento que em primaveres. Allò que et deia, desgel i verbs en flor, i la teva veu d'aigua, branca i fulla per articular un futur que lluca a la pell, imparable, en vermell intens. 

Rosella'm.

poetastres i altres accidents

Llegir poesia dolenta i que se't quedi enganxada als dits, a la boca, entre les dents. La cantarella fàcil, els mots malgirbats, els versos que s'esqueixen allà on no toca. No. Prou maltractaments.

'Poetastre' rima amb 'desastre'.

insomni

Més de noranta mil hores junts. I encara tremolo lleugerament quan ens separa la fràgil distància d'un "bona nit", tal vegada perquè no et puc protegir dins del teu son.

L'instint no dorm.

l'horari del desànim

8 h.: Dies en què tens ganes de canviar el món.

12 h.: Dies en què tens ganes de canviar el món.

15 h.: Dies en què tens ganes de canviar el món.

17 h.: Dies en què tens ganes de canviar el món.

19 h.: Dies.

22 h.: Dies.

pleistocè

Prehistòria. El passat, com capes de sediment a l'interior de la cova. Recordar és fer geologia d'un mateix, identificar els estrats de la memòria.

art

La bellesa conquerint-t'ho tot,

envernissant els sentits,

entapissant la memòria.

I la teva mà a prop

per compartir el vertigen.

almoina

I el dilluns ens troba escurant les restes de llum al fons de l'envàs del cap de setmana.

Un divendres, per caritat.

sostre

El blanc de totes les mirades.