Com a l'estiu, quan se'ns encomana l'alegria de l'aigua a través d'un ruixat improvisat de la mà d'una aixeta i una mànega, ara és mirar per la finestra per cercar la frescor d'una pausa i que la mirada s'enrioli tot acaronant el groc vellutat dels arbustos que floreixen indecentment a l'altra riba del vidre. Pessigolles. Ses òrbites en sincronia.
El dia esquitxa de tant color, de tanta primavera. Taca'm de vida, vols?
Que sí, que tu em crides i jo vinc, encara que jo sóc més de solsticis en s'hivern.
ResponEliminaAi, que faríem sense aquests petits homenatges pòstums... Snif.
ResponElimina