faifocloc tí

Avui les idees neden, suren i es capbussen. Aquesta tarda podria seure a la riba del pensament, llençar la canya i esperar tranquil·lament que alguna mossegui l'esquer. Però m'adono que ocupes tot l'espai disponible de les tanques publicitàries. Que arriba l'hora del te, i que t'aprofito com a excusa per fer-li el salt a les cinc i prendre un cafè ben calent. Em cremo la llengua amb els mots que no penso dir-te, que se m'acumularan als dits durant dos dies i dues nits. Hi ha paraules com absència, distància o enyor que couen com les ortigues.

inventario

Tengo una edad con pocos años vividos y un rastro de tiempo malgastado. Tengo una mirada oscura y malva, un coche gris, unas botas verdes y unos cuantos mechones de pelo blanco mal disimulados. Tengo un terremoto que mide poco más de un metro y que asegura tener cinco años. Te tengo a tí, que hueles a abrazo cálido y a café amargo, y que no sé de qué color pintarte. Tengo todas las letras para inventar palabras imposibles que describan cómo me siento cuando no te tengo a mi lado. Tengo mañanas por comenzar, tardes que acabar; días disfrutados a medias en cajones desordenados. Tengo. Tengo. Tengo. Tengo la sensación de que algo se me escapa por las rendijas de este inventario.

janis i llucia

Mentre camino en direcció a la feina, vaig desfent els nusos de la corda que entortolliga la meva percepció de les coses: tot sembla menys complicat des que he après a fer-ho. El tast del llibre de na Llucia Ramis m’emborratxa el somriure i m’enriolo sola. De sobte tinc ganes de tornar a tenir trenta anys, però només si sé del cert que tu també seràs allà. Aquest dijous té veu de Janis Joplin, i em sorprèn quan em parla a crits des de l’interior d’un cotxe amb les finestres abaixades, potser en un acte de rebel·lia o de desafiament contra aquest fred que et roba el tacte dels dits i et taca els pòmuls d’un lleuger vermell. Suposo que la Janis també deu passar fred allà on sigui; aquest matí, però, em sembla més viva que mai.

Jo, quan sigui gran, em vull dir Llucia. Quin gust, poder-me cruspir l’accent.

què(viures)

Començo a redactar la llista de la compra. A partir d'ara, les meves llistes deixaran de ser verticals, i tindran punts i comes. En l'espai que queda entre els iogurts i les galetes de xocolata que tant ens agraden, hi encabeixo un desig amb servei a domicili de color vermell retolador. Em pregunto si la telepatia t'entregarà puntualment tots els meus petons.

the end of the word

Avanço cap a tu a través de la selva d’hores estranyes que és aquest dilluns amb pas de ratolí, a cop de pedalada de bicicleta estàtica. És que tinc tot de minuts lligats als cordills de les sabates. Però ja he travessat l’equador de l’esfera horària sota una pluja tropical d’agulles de cap que forada el negre dels paraigües, i ara em dirigeixo cap al blanc d’un pol glaçat d’on surten els trens que em duen cap a tu, cap a casa. Espera’m, que vinc. Espera’m al final de totes les paraules.