PESSICS

Arribem al cim d’aquesta nit tot perseguint somnis, atrapant-los i pessigant-los la pell per després deixar-los anar en la mar d’un cel cosit d’estels. Als dits, hi queda el rastre de la pols del desig. Mentre les paraules descansen en la vall dels dies viscuts, bevem plegats el suc de les hores espremudes contra la paret nua dels nostres cossos. Sota els colors d’un paraigües fet de retalls de mirades i carícies, a recer d’un plugim de raigs de sol, m’adormo entre la teva veu i tu. Amb la certesa que em duràs a aquell indret on diuen que el vent es pentina els cabells.

DESCOL·LOCADA

Aquest matí m’he llevat descol·locada. Hi ha peces que no encaixen bé i, a mesura que avança el dia, les vaig perdent. Tot dinant, en rescato dissimuladament un parell que havia anat a parar al fons del plat de sopa; al despatx, s’escolen entre les tecles de l’ordinador; pel carrer, rere meu anava deixant-ne un reguitzell que es confonia amb l’asfalt. Les recullo de la forma més discreta possible i me les guardo a la butxaca. Però a aquestes alçades de la tarda ja no m’hi veig d’un ull perquè em falta part de la cara, així com uns quants dits de les mans i tot un peu juntament amb la seva sabata. Només desitjo que arribi el vespre. Per estirar-me al llit i relaxar-me mentre tornes a muntar, com fas de tant en tant, aquest trencaclosques.

LAPSUS

“Suerte que me ha venido un lapsus y he recordado que tenía que pasar por aquí”.

Aquesta frase m’ha fet baixar dels núvols mentre esperava aquest migdia a la cua de la finestreta del banc. I he pensat en la sort que té aquesta dona: els seus lapsus la vénen a visitar en l'instant adequat perquè no es descuidi de fer res important. No es presenten sense avisar en el moment més inesperat per posar-la en evidència davant de tot el personal.

SOMRIURE

Es va espolsar la tristor dels ulls. Els miratges que s’enredaven a les pestanyes. Les teranyines dels dies viscuts sense sol. I va recordar com tornar a somriure.

LOVE DELUXE

Nit d’hores robades. D’escletxes en el temps que s’omplen de veus de somnis i d’ombres de paraules. De nosaltres. De persianes abaixades perquè no entri el diumenge. No encara. No fins que torni a besar-te. Fas olor a cafè i a lletra impresa que et mulla els llavis mentre llegeixes. I vaig embolicant el matí amb la pell d’aquest diari. Per regalar-me’l a poc a poc les estones que no pugui estimar-te.