ESCLATS

“En les nits esportellades, els cels hivernals causen una intensa sensació de precisió freda. Les estrelles brillen rutilants, els seus espurneigs són aguts i punxants. La lluminositat vaga de la galàxia, que a l’estiu inunda el firmament com un llac incert, és ara una tènue cinta que anguileja, flotant, en el cel. Sobre l’obscuritat profunda, les estrelles semblen burinades; algunes tenen una presència fabulosa, una llum enlluernadora; els colors dels seus esclats fan fer un paper ridícul als més pretensiosos productes de la joieria i de la quincalleria. Només alguns esclats sorpresos en una mirada humana –en una mirada impossible d’oblidar– poden comparar-se a aquestes il·lusions de tendresa, que quasi sense voler atribuïm a aquests prodigiosos espurneigs. Altres estrelles brillen més plàcidament. Moltes es perden, en una imperceptible titil·lació, en el buit immens.”

Les hores, Josep Pla

Véns i m’esborres l’enyor que tots els vespres de la teva absència m’escriuen sobre la pell. A poc a poc, amb pas lent. La consciència s’evapora i el vertigen de tu m’obliga a tancar els ulls. S’apaguen tots els llums encesos en el buit immens d’aquesta nit freda. Excepte l’esclat de la teva mirada, impossible d’oblidar. Il·lusió de tendresa.

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© an ↔ na
Maira Gall