PEL QUE SÓC

És la dona que sóc quan sóc amb tu
el que de tu m’atrau.

Ni la teva mirada -brasa i roca-
ni l’enginy amb què abrives cada mot
ni la ferma proposta dels teus dits
abasten la mesura de tants somnis
com m’arrenques de llavis, mans i ulls.

T’estimo pel que sóc quan ets amb mi.

Cèlia Sànchez-Mústich, Temperatura humana

Absències no programades. Arrestos domiciliaris. Desterraments per ordre viral. L’enyor viatja amagat dins del fil telefònic, entre paraules salades que es dilueixen en silencis líquids amb remor de mar. Les ones parlen amb veu de vers, si les saps escoltar.

SPACE COWBOY

Des que tinc ús d’imaginació que he volgut ser astronauta. Intrèpida descobridora de nous mons, com Colom, Pizarro o Magallanes, però amb carnet de nau espacial. Enrolar-me en la marina sideral i travessar l’espai en qualitat de grumet. O fins i tot de polissona. Però el somni d’infantesa, en aterrar a la pista de la realitat, va perdre part del fuselatge i ara solco els mars de les transaccions comercials dins del buc d’una multinacional. Pirata sense pota de pal, amb vestit de ratlla diplomàtica, sabates de taló i bolígraf ben esmolat.

Diuen que les ones hertzianes es propaguen per l’espai exterior en busca de possibles receptors alienígenes àvids de serials i culebrons protagonitzats per nosaltres, els terrícoles. Així que aquells dies de locutora de ràdio en l’emissora d’un país petit van proporcionar a la meva veu un bitllet en primera classe amb destí al centre de les estrelles. I finalment viatjo, em desplaço per l’univers desmaterialitzada, amb l’essència barrejada entre els hits dels vuitanta. Pobres extraterrestres. Que Déu els agafi confessats.

RACIÓ DE VIDA

Amb cada pas, amb cada gest. Amb cada persona que passa pel costat mentre camino pel carrer, una imatge, una frase, una petita història concentrada en unes quantes paraules. No tinc temps per escriure-les, ni tan sols entrelligar-les. Només les penso, una a una. Separadament. Cadascun d’aquests exercicis de reflexió, per diminut que sigui, em proporciona un enorme plaer. Malgrat perdre la memòria de les imatges, de les frases, de les petites històries, de les paraules amb cada pas, amb cada gest. Fins que no queda res. I espero el son sabent-me neta, buida. Ampla, amb espai suficient per acumular pensaments. Perquè demà, de vida, me’n toca una mica més.

DAYS ARE NUMBERS

Trenta-un.
Tres.
Disset.
Cinc.
Vint-i-quatre.
Mil.

EATING WORDS

La casa fa pudor a buit. La foscor de la nit i la solitud d’aquestes quatre parets tacades del color de les mirades perdudes dibuixen un forat a l’estómac. El rau-rau de la gana em sedueix amb cants de sirena i males arts perquè devori totes les paraules amb oli i sal: sense recepta per cuinar monòlegs ni cap interlocutor a la vora, els mots em semblen inútils i absurds. Omplo el cistell de la compra d’ombres, ecos i fantasmes de sintagmes i fonemes. Ara que ningú em veu, ara que ningú m’escolta, em menjaré els propis pensaments en un acte de canibalisme intel·lectual.

DIRES Y DIRETES

Paraules apegaloses que s’adhereixen als dits, al palmell de les mans, a la memòria. Em fa l’efecte que les pàgines d’aquest llibre es van quedant en blanc a mesura que avanço per la selva apassionant de la seva lectura. Dins del cuc que lentament va corcant aquesta poma, em dirigeixo al centre de la diversió. Al bar diuen que hi ha dies en què aconseguir dibuixar un somriure és tota una aventura. Això diuen. I immediatament penso en tu, Indiana Jones.

VOT EN BLANC

Enceto una col·lecció de moixaines d’alabastre i paraules de porcellana. De pessics de tendresa inesperada i de becaines amb somnis d’ibuprofè. Però no canvio els cromos repetits i faig vaixells, avions i ocells amb les paperetes de propaganda electoral. Omplo les poselles de retalls de diumenges en pijama, de postals i polaroids d’una vida que sovint crec que no és meva i que me la prendran en qualsevol moment. És que de vegades penso que ser tan feliç no pot ser legal.

DIVIDED BY ZERO

Tinc el poder d'abaixar el volum del soroll del trànsit. I de donar un nom nou a cadascun dels carrers que travesso. No ordinary love. Ashes to ashes. Ava Adore.

CONJUNTS

Ella amaga un somriure dins l’amanida mentre ell s’entrebanca amb la cadira de la cuina. Ella. Ell. Unions, interseccions. Els caps de setmana, teoria de conjunts i diagrames de Venn.