dijous

humitats

Em pregunto de quina pasta està feta l'ànima, que de vegades s'estova amb tanta facilitat. O és que hi ha dies que se'ns desborden els rius interiors, de tanta humitat, de tanta aigua. Ser una mica mar, una mica platja, i que la llibertat sigui aquest deixar-se endur pel bressoleig de les ones que es dibuixen al cos. 

L'ànima, aquest animal de suro que sobreviu sempre a tots els naufragis.

5 missatges al contestador:

Anònim ha dit...

;) (de Mca)

anna g. ha dit...

Eeeeeeiiiiii!!!! Quant de temps!!! Benvinguda de nou :)

Carles Querol ha dit...

Preciós, Anna! M'encanta com omplis tot un mar dins teu per a deixar-te endur per la mateixa aigua que et desborda, i per a ser, a la fi, més lliure.

Anònim ha dit...

Quant de temps...? Noooooo!! Sempre hi som però en silenci. (de Mca) ;)

anna g. ha dit...

M'alegro, doncs, que sempre hi siguis, anònima :)

Carles, tots duem un mar dins del clos del cos :)

Publica un comentari a l'entrada