set infinita

Remor de tempesta i un plugim de silenci esmorteït a la cambra interior. Sense saber ben bé per què enyores els dies en què bevíem les nits en vas alt i estret, sense gel, tot cercant sentir aquell cop sec i intens de la vida contra les parets despullades de l'adolescència. 

L'instint de llavors ens duia de la mà per carrers esquerps cap a qui som ara. Sense saber ben bé per què, des d'aquesta habitació plena de prestatges, anys i llibres, enyores aquella set que semblava infinita.

nosaltres

Se't perd la mirada, 

i la trobes tot rosegant núvols en trànsit 

per un cel qualsevol. 

La vida, d'un blanc trencat, 

sovint s'esquerda per la banda que no esperes. 

T'espolses la fragilitat, 

i s'escolen engrunes de blau 

entre els plecs d'un pensament de marbre.

Tastes la fermesa d'un pronom. 

Nosaltres.

dits

Tibes el fil dels dies 

per saber si encara hi és el llast del record, 

el pes de les hores viscudes.

I reculls els mots escrits al marge del cos 

com a penyora de tots els trens que hem perdut. 

A l'andana d'una estona furtiva, 

teixim versos de temps i llana, 

un poema llarg com l'enyor.

La vida se'ns acumula als dits.

desfici

Al fons del vas, 

tota la set d'un capvespre. 

Escures el dia 

amb la impaciència d'uns dits 

acabats d'estrenar;

amb el tacte 

rosegues les espines de les hores.

 

Massa desfici per a tan poca carn.

llana

Afames la set que vindrà 

amb un tast imaginari 

de les hores dolces 

que el desig guarda 

a l'infern de la jaqueta, 

allà on dormen els secrets 

a tocar del cor, 

a recer del gris laborable. 

Tardes que es precipiten 

en deserts 

al tombant de l'horabaixa 

per esmolar l'instint, 

seguir les dunes, el rastre, 

i trobar-te al final d'un dia 

                                     de pluja. 

Càlid, eixut, amable, 

com una ocasió especial, 

com ficar suaument les mans 

a les butxaques de l'estiu 

mentre travesses un hivern

pel seu carrer més fosc,

amb el vent a contrallum,

i, als llavis, un regust de llana.

fotosíntesi

Del vertigen de tants abismes oberts a la pell, en fas memòria agredolça. Sense saber-ho véns d'un temps d'arrels silencioses, invisibles. Ignores quina és la set que t'ha dut fins aquí, ara que els mots se't rebel·len nedant blanc avall, lluny de l'abast dels dits; ara que ja no necessites tants versos per dir-te. Tant se val. Els dies se t'omplen de llum sense voler, i ets refugi de llavors que esclaten en un demà sense espines, en una felicitat de brots tendres que s'escapa i s'estén, juganera, paraules enllà.

Fotosíntesi d'emocions; hores clorofil·la. El futur es diu en verd intens, amb un deix amable de minúscules, canyella i fusta.