Ves al contingut principal

fotosíntesi

Del vertigen de tants abismes oberts a la pell, en fas memòria agredolça. Sense saber-ho véns d'un temps d'arrels silencioses, invisibles. Ignores quina és la set que t'ha dut fins aquí, ara que els mots se't rebel·len nedant blanc avall, lluny de l'abast dels dits; ara que ja no necessites tants versos per dir-te. Tant se val. Els dies se t'omplen de llum sense voler, i ets refugi de llavors que esclaten en un demà sense espines, en una felicitat de brots tendres que s'escapa i s'estén, juganera, paraules enllà.

Fotosíntesi d'emocions; hores clorofil·la. El futur es diu en verd intens, amb un deix amable de minúscules, canyella i fusta.

Comentaris

  1. Quina delícia, Anna. Aquesta manera d'escriure penetra en l'interior gairebé sense voler: com eixa llum que travessa els versos que ja no necessites escriure.
    Una abraçada!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada