dimecres

A PUNTA DE GANIVET

M’assetgen mans sense dits que intenten escriure mirades. Rostres sense ulls que volen plorar paraules. Pensaments que neixen orfes de sentit en qualsevol racó sòrdid del cervell.

En aquest indret, a les nits surt el sol i està prohibit somiar, sota pena de viure eternament. Cau una pluja que no mulla de núvols de paper maixé. L’arc iris és en blanc i negre i el cel està cobert de tisores que tallen a tires la pell del temps. Trepitjo sense voler somriures esmicolats en llençar-los contra les parets.

On sóc? Llenço la pregunta al vent. Em respon l’eco d’un silenci esmolat. I el meu àngel de la guarda, emmanillat al capçal d'un llit, em mira tristament. Li han robat la veu a punta de ganivet.

1 missatges al contestador:

Montse ha dit...

Arc de Sant Martí en blanc i negre... sona preciós!

Publica un comentari a l'entrada