i t'invento un posat
expectant perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud i que pròxims
els teus ulls, quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.
Miquel Martí i Pol, Pensaments
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada