Que no peito dos desafinados também bate um coração
Dur-te a dins, ben après, com la cadència del caminar. Com aquella cançó que arriba i deixa anar l'àncora i envelleix amb tu a les puntes dels dits i a cada taula on la deixes escrita. Dir-te en clau de bossa nova els vespres sense música, i encomanar el teu ritme al silenci que degota del llum que et fa de far les nits d'absència i mala mar.
Dur-te a dins, com tots els versos que porto escrits a la cara oculta de la pell, amb la veu desordenada per no saber dir-te encara. Perquè els poetes també desafinem, de vegades.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada