A la ciutat que vespreja, setembres, sopars a taula i ambulàncies que criden la urgència als quatre vents. Publireportatges. Lluny queda París encara, i mentalment dic distàncies amb aquesta veu de sirena que canvia de registre per culpa d'un efecte Doppler que ja duc per sempre tatuat a la memòria, com un record dels dotze anys perfumat d'adolescència prematura.
En alguna banda d'aquesta nit, la por intenta que l'esperança viatgi a la velocitat de la llum, però la realitat ho fa tan sols a vuitanta quilòmetres per hora. Que arribi demà per a tothom, a l'hora en punt d'un divendres humil ple de promeses de dissabte.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada