Amb fil imaginari, cosir boires a aquest cel per torbar la pau del blau. Que vull tempestes d'estiu, superlatives, sonores, i així desfermar aquesta ràbia líquida en bassals de final de tarda i olor de terra mullada. Sargits elèctrics, pausa-paraigua. Pluja que brodi rostres amb punt de plata al reflex del vidre, que digui mirades-calfred i mans que busquen dibuixar la pell i aquesta fam de cos sota una invitació de llençol i vànova.
Imparable, el desig, quan parla amb mots de calamarsa.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada