Al calaix, tot de pensaments plens de vent que pentino les nits que no em véns a veure: massa mans obertes per a tant buit de paraula.
I viure dies repetits que comencen enfilant trajectes amb corrues de ciclistes i traces de núvols rebels. Anònims, altre cop, perquè hi ha persones que no es deixen escriure.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada