dilluns

noms propis

Quants noms hem donat a l'amor per identificar-lo amb un rostre, amb uns llavis, amb unes mans, per poder dir-lo, concentrat en una sola paraula? Experiments sociològics, intents fallits, focs artificials de pólvora mullada. Noms en trànsit, provisionals, per fer camí fins arribar a bon port. Fins a aquella platja que bategem finalment amb el sol i la sal i l'oratge i tots els dies, de principi a final. 

I el desig de no marxar-ne mai.

9 missatges al contestador:

XeXu ha dit...

Parlar de l'amor dóna molt de joc. Vols dir que hi ha alguna altra cosa de la que s'hagi escrit més? Em sembla que no.

T'agraeixo molt sincerament el canvi de plantilla. Aquest disseny minimalista t'escau perfectament. Imatge planera per unes paraules que no ho són gens! I molt més fàcil de comentar, val a dir...

anna g. ha dit...

Sí, és un tema recurrent que dóna molt de joc i per a moltes paraules :) Quan escrivia aquest post pensava en el programa d'ahir al vespre, Summa positiva. Justament parlaven del mot 'amor' i de les diferents accepcions que els grecs van arribar a atorgar-li.

M'agrada que t'agradi. Gràcies :)

Carles ha dit...

És curiós perquè també hi ha molt "one hit wonder", és a dir ajuntat -casat?- amb el "nòvio-de-tota-la-vida". És que cupido té millor punteria amb uns que amb altres? Hi ha gent de més bon conformar? O és que fan els experiments sociològics al pati del darrere?

anna g. ha dit...

Crec que també és una qüestió de sort. Circumstàncies, caràcters... A alguns ens arriba el tren de l'amor amb una mica de retard després d'agafar-ne alguns amb destí equivocat :)

nilex ha dit...

Els "de tota la vida" sovint són menystinguts o mirats amb un cert recel que posa en dubte que dues persones s'estimin. No crec que siguin conformistes, ni es dediquin a tenir vides paral·leles, ni "affairs" per animar el dia a dia...
Crec que cal defensar també aquest tipus de parella. Sovint són persones que s'enamoren i un cop passa l'efervescència inicial cultiven l'amor dia a dia, amb petits detalls, il·lusió i moltes ganes d'estar junts. Necessiten tenir més paciència que d'altres, més creativitat, més ganes de tot, però si surt bé, crec que és de les millors relacions que es poden tenir.
També hi ha el factor sort, és cert, però com tot, cal treballar-ho.

anna g. ha dit...

Hola nílex!

Estic d'acord amb el primer paràgraf del teu comentari: hi ha de tot en aquest món i les parelles de tota la vida no són una excepció, n'hi ha de conformistes i n'hi ha que no.

On discrepo és amb el fet que diguis que necessiten tenir més paciència que d'altres. Per què? Com ho justifiques? Crec que totes les parelles han de disposar d'una bona reserva de paciència, comprensió i il·lusió i creativitat per sobreviure al dia a dia, no només les de "llarg trajecte" :)

Anònim ha dit...

Un dels millors gags de Woody Allen sobre l'amor. Atenció a la darrera frase que resumeix els seus amors: "Als dibuixos jo m'enamorava de la bruixa dolenta"!

http://www.youtube.com/watch?v=9dlypec4dP4

Togetherforever

nilex ha dit...

Anna, jo també crec que totes les parelles necessiten paciència, creativitat, il·lusió... simplement que les de "llarg trajecte" com tu dius en necessiten una mica més perquè a més anys, més desgast... no tot són flors i violes...
;)

PS: d'altra banda, aprofito per felicitar-te pel blog. M'encanta com i el què escrius!
:)

anna g. ha dit...

Gràcies, nílex!! :)

Publica un comentari a l'entrada