dimarts

tant d'hivern

El fred rosega el poc estiu que quedava arrapat als ossos. De l'àpat d'aquest octubre, les sobralles encara tèbies al plat; entre dent i geniva, un mot esfilagarsat, una nosa petita. Una dèria amb regust d'embat d'onada, de temps perdut a les estovalles, taques de vides passades sobre el blanc.

El calfred senyoreja ara el cos, i enyores el tacte de llana de la paraula precisa, exacta, que t'omple la casa buida els vespres de versos eixorcs. Cal esmolar el gust per al tast de la neu que ha d'arribar, avesar la pell a la visita de la desconfiança d'un hivern que ens farà dubtar, com sempre, de la tornada dels dies de receptes antigues, de sol i desgel parats a taula. 

Nosaltres, sempre nosaltres, hibernant al fons de les butxaques, dient-nos els mots a foc lent.

0 missatges al contestador:

Publica un comentari a l'entrada