dijous

ariel

Ja no hi ha música. Només pluja, persiana, catifa, edredó. La ment enganya: ha pintat de blanc les idees, els conceptes, els records. El bombardeig sencer contra el cap que assassina qualsevol intent d'aferrar-se a la feblesa dels sentiments. Ja no hi ha paraules precises, ni amor dibuixat en fulls de paper. Només aquesta calma química, sintètica, aquesta dèria patètica de no pensar en res. Cogito ergo sum. Doncs sí, vull ser. De molts colors. Com abans. I embrutar tot aquest blanc anunci de detergent.

3 missatges al contestador:

Marta ha dit...

Recordo aquella epoca post-adolescent en que per no sentir, era un tros de plastic amb potes. Fins que un dia el dolor va atravessar-me i vaig sospirar, sorpresa: estic viva.

Jo tambe vull viure tots els colors.

Albert ha dit...

Jo trobo que ja ets un preciós arc de Sant Martí. Altra cosa és que,de tant en tant, cal reposar, agafar forces i passar una estoneta pel blanc. Petonet.

myself ha dit...

Potser et sembla que vius en un blanc però jo tinc la sensació que encara que el fons sigui blanc tu hi poses tots els colors... i com diu l'Albert prepara't que aviat el blanc es tintarà de mil i un colors.

Publica un comentari a l'entrada