Rosego el blanc del sostre amb la mirada. Guix a les pestanyes, núvols entre les dents. Aquesta nit plourà el teu nom mil vegades però no gosaré pronunciar-te. Em limitaré a cosir silencis als llavis, batecs al pit i botons de colors a les parets. Les granotes rauquen en l'espai que deixen les ombres sorolloses dels cotxes. És hora de tancar el llum i recollir les paraules que encara no he escrit. S'allunya el neguit. S'acosta la pluja.
29.5.10
do it again
Veu de vellut, dits àgils i ràpids, cara de nen. Em sedueixes des de la primera nota fins a la darrera pista del disc, sigil·lós, en secret. Ets la banda sonora d'aquest dissabte que no vull que s'escapi, encara, entre els ulls oberts de les persianes mig tancades. Avui soparé aquell plaer petit que sents en estrenar llençols nets, il·lusions com caramels, poemes tan tendres com senzills i planers. Veu de vellut, dits àgils i ràpids, cara de nen. Torna'm a tocar aquest dissabte, Jamie. Please, do it again.
* (tot escoltant Catching tales de Jamie Cullum)
28.5.10
foc
Recordo com cremava el foc que ell encenia únicament amb una mirada, amb un sol mot. D'aquelles flames, només en queda el rastre, un brasquer mig apagat amb poca esma per revifar-se. Ja no hi ha combustible. Dissuadiré, convincent, els temeraris que s'acostin a intentar llençar-hi benzina o branquillons per atiar un foc que només provocarà dolor. L'au fènix ja s'ha cansat de ressorgir de les cendres. I de tornar a cremar-se.
27.5.10
aigua
Horabaixa al desert dels sentiments. Mentre l'oratge es gronxa a les corbes de les dunes i el sol tensa la corda de l'horitzó, rehabilito un somriure amable que destil·la una tendresa amb regust a cant de sirena i alcohol. No us el cregueu: sóc un oasi miratge. L'aigua que trobareu en mi no sadolla la set i enverina els pensaments. No em beveu, doncs: no sóc potable.
26.5.10
terra
Tornaré a la terra, amb la mirada encara tèbia i el cos esfilagarsat. La humitat em podrirà la veu i les arrels, i els cucs es nodriran de la meva memòria. Potser, amb el temps, algun arbre parlarà de mi en les seves fulles.
25.5.10
aire
Buida per dins, amb els calaixos de l'existència plens únicament d'aire, em limito a continuar respirant. Ja no hi haurà dies gairebé perfectes ni segones oportunitats, simplement una mort conscient de tot allò que m'omplia, i paraules, moltes paraules pronunciades amb tot aquest aire dens. Ningú no m'enyora quan no hi sóc. Ningú no em plorarà quan ja no hi sigui. Només és una qüestió de temps -verbals o no- que se m'endugui aquest aire enfurismat, i que el vent em cridi amb totes les paraules quan passi per les cordes vocals dels arbres, les finestres i les parets.
23.5.10
trànsit entre dos vols
Esta vida, rompecabezas
tridimensional de la existencia,
arroja mujeres rotas
por las aceras.
Blanca Flores Cueto
Des de la finestra de la monotonia, contemples de lluny la felicitat aliena. Com en un trànsit entre dos vols, acceptes l'espera. Malgrat saber que mai arribaràs a destí. Malgrat saber que el destí mai més et deixarà tornar a ser feliç: la vida t'ha abandonat, com una nina trencada, sobre la vorera.
21.5.10
amb traç ferm
M'escric a la vora dels dies amb mala lletra però amb traç ferm. Les línies que em dibuixen s'enreden, caòtiques, als marges del cos. Garbuix de gargots, embull de grafies, teixeixo teranyines als racons de la pell. Cotes, pigues, corbes de nivell. Topografies feréstegues, territoris de mapes fets d'empremtes i carícies que pertanyen a una altra vida, a un altre altre temps. M'escric a la vora dels dies amb les paraules que no em diuen, amb els adjectius que em descriuen. Amb mala lletra però amb traç ferm.
19.5.10
no em doneu paraules noves
No em doneu paraules noves, no, sinó boques en calma, llavis tancats, silencis perfectes. Amb el cor endurit i el foc extingit sota les pedres, sóc un cos desgastat, una terra erma, un camp de solcs esgotats on ja no poden créixer més poemes. No em doneu paraules noves, no, que ja no sé jugar amb elles.
18.5.10
belle époque
Hi va haver un temps que no calia escriure poemes. Només viure. No importaven els anells dels arbres, ni quins ulls miràvem, ni quin vent ens estremia. Només viure. No recordàvem cap tacte ni l'argument de l'últim somni. No calia escriure poemes. Estàvem enfeinats a crear els records d'ara i no ens n'adonàvem. No sospitàvem que un dia hauríem de recórrer a la memòria, al rebost devastat dels dies fets nostàlgia i llunyania.
Que enlloc no existeixen poemes contemporanis.
Que sempre es riu o es plora en passat.
Amadeu Vidal i Bonafont, A la llum de les ombres
Sempre es riu o es plora en passat, amb rialles o llàgrimes conjugades en present d'indicatiu. Amb la promesa agredolça del futur esperant-nos a la cantonada.
17.5.10
efectes secundaris
La tarda esclata com un cop de puny a mesura que els núvols llisquen cel avall entre els retalls rogencs. Poses el present en pausa i el passat en fast forward mentre es rebobina la pel·lícula de video que acabes de veure. Damunt d'una bicicleta, et perds entre mots i pols, branques de pi i fileres de xiprers. Els Pink Floyd t'agafen per sorpresa amb Wish you were here. Però l'enyor ha esdevingut indolor, incolor, inodor, insípid. Sense efectes secundaris. Per fi.
15.5.10
galimaties
Plorar pels descosits. Parlar com una magdalena. Rodolins, ratolins, bocins, botons, petons, pessics a cau d'orella. Les paraules ballen i badallen: tenen son, i els sons se'n van al llit sense sentit a dormir la mona rodona com la lluna plena. Bona nit, rosella.
14.5.10
pecat original
La inèrcia et dibuixa cada matí, amb les mateixes línies, a la finestra del mirall. A l'ampit del teu reflex, mudes la pell, arrenques les escates de serp, llimes ungles i ullals. Hi ha tantes formes de morir sense deixar de respirar.
12.5.10
dia de mercat
Venen mentides a pes, a preu de veritats, a la plaça del mercat. Ja no ens queden monedes per comprar desitjos al fons de les fonts, i ja fa temps que la innocència va marxar amb el primer bes i el darrer amant. Sota els plecs d'aquesta pell i el solatge dels anys, trobes les petites il·lusions que un cop vas amagar per utilitzar-les en cas d'emergència. Amb la felicitat caducada, ara només són les engrunes de les llars i els refugis que no vas arribar a bastir mai. Venen mentides a pes, a preu de veritats, a la plaça del mercat. Si us plau, posi-me'n cent grams.
10.5.10
en clau de sol
(do re mi) fa sol
floreixen rentadores i roba estesa
parc nens pilota joc
dia de festa en bicicleta
passeig pel bosc
compte amb el gos
patates olives cervesa
sense alcohol.
(do re mi) fa sol
floreixen rentadores i roba estesa
parc nens pilota joc
dia de festa en bicicleta
passeig pel bosc
compte amb el gos
patates olives cervesa
sense alcohol.
(do re mi) fa sol
9.5.10
el cartero (y pablo neruda)
L'amor és un missatge urgent que ve quan vol.
El plaer, una carta sense adreça que arriba a destí.
La felicitat, un sobre sense remitent.
La tristesa, rebre el darrer escrit, encara tebi, d'un mort. L'esperança és mirar tothora la bústia buida. L'enveja, espiar les cartes del veí. La mort, un certificat que esperes que no et trobi a casa.
La rutina és correu comercial.
L'atzar, una carta equivocada d'adreça que fa moure el món. L'enyor, rebre una mateixa postal cada dia fins a l'extenuació del temps.
Amadeu Vidal i Bonafont, A la llum de les ombres
6.5.10
the war of the wor(l)ds
El mot pensat i encara no escrit em desafia amb el seu significat. Vençut i convençut, travessem plegats el pont que va de la semàntica a la grafia amb un sol traç. La sintaxi i la morfologia esperen l'arribada de la darrera paraula per organitzar el text capturat dins de la presó de la pàgina en blanc. Llegiu, doncs, en veu alta el resultat, el final de la batalla entre aquell que escriu i els pensaments que habiten dins del seu cap.
3.5.10
a granel
seca,
corseca.
crítica,
diacrítica.
aguda, esdrúixola, plana,
travesses curtines de dutxa estampades de pluja sense teulades ni paraigua. res de balcons ni portalades. cap aixopluc per a aquest dilluns que, eixidiu avall, s'escola mentre pidola una mica de sol a granel i un parell de cançons amables.
corseca.
crítica,
diacrítica.
aguda, esdrúixola, plana,
travesses curtines de dutxa estampades de pluja sense teulades ni paraigua. res de balcons ni portalades. cap aixopluc per a aquest dilluns que, eixidiu avall, s'escola mentre pidola una mica de sol a granel i un parell de cançons amables.
1.5.10
idem
Els dies regalimen pels carrers.
Rambla avall,
rodolen aquestes ganes de mossegar-te
junt amb els matisos de tots els grisos
del ciment, el formigó i l'asfalt.
Les nits són per recuperar el temps perdut,
per acomiadar absències i fantasmes,
i per dir-nos tot allò que ja ens hem dit
tants altres cops,
però amb paraules noves:
aquelles que guardem al fons de les butxaques
i que només pronunciem,
amb els llavis ben humits,
en les petites ocasions.
Rambla avall,
rodolen aquestes ganes de mossegar-te
junt amb els matisos de tots els grisos
del ciment, el formigó i l'asfalt.
Les nits són per recuperar el temps perdut,
per acomiadar absències i fantasmes,
i per dir-nos tot allò que ja ens hem dit
tants altres cops,
però amb paraules noves:
aquelles que guardem al fons de les butxaques
i que només pronunciem,
amb els llavis ben humits,
en les petites ocasions.
(poema inclòs al recull "tot allò que vaig voler dir-te" d'anna garcia garay -una servidora-, una de les obres finalistes del 9è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, lliurat el 30 d'abril de 2010)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)