mosquits

La tarda arrenca el bull, i l'olor del cel d'horabaixa s'estén per la penombra de les coses a mig dir. Les vuit del vespre pronuncien la paraula 'octubre', i tot es tenyeix de fulla, ventada contra les parets i un suau enyor de llana. Els mateixos subjectes, diferents verbs. Que el futur és fet d'intencions conjugades amb veu ferma. I la tarda, a foc lent, i aquesta llum que es desgrana en colors i adjectius i migranya, i voltes i més voltes per aquest bocí de carn que et recorda la visita del darrer mosquit a la teva pell aspra. Converses de nen gran, punts i final, aquestes ganes de fred, analgèsic, l'arròs que es passa.

Ara que l'ànim es marceix fàcilment i els sorolls del carrer es fan més presents, tant que intenten entrar a casa malgrat la barricada de les persianes, és hora d'escurar el dia amb la calma de la cullera ampla i, davant la certesa del buit imminent, aferrar-se a un vers qualsevol. Com el consol del tacte de l'ungla que grata en cercles al voltant de la picada.

2 comentaris

© an ↔ na
Maira Gall