*

*

dimarts

iglús i hiverns

La mirada se m'esfilagarsa en iglús i hiverns, en blancs i formigues ara que no hi ets per ser tot mans buides i recollir-me, acollir-me, recer, sopluig, últim tren nocturn. Corrua de paraules, engrunes per a una gana volguda que és avui aquest enyor petit, de punts suspensius, de demà més i millor, de propera conversa de taula parada a l'hora en punt de la teva veu, de nou, sobre la pell per dir-nos camins i mapes i dreceres amb els ulls i els verbs de tots els carrers que hem conjugat plegats sense sabates en aquesta aventura de ser. Ser carn i peix, ironia, complicitat, contradicció, onada i vent, os i espina; al cap i a la fi, esquelet que sustenta i articula aquesta vida que escrivim en paral·lel, i que sentim perpendicular, obliqua. 

Ara que no hi ets, la nit vol ser brànquia i massa oxigen però el blanc ja no és tan blanc, ja no és tant no-res, ja no ofega, tacat de futur i certesa. Ara que és ben fosc, ara que l'amor és ben cec, tan sols em resta ser dits sobre el rastre d'aquests mots, resseguir el text, tibar el fil que desfà el laberint, i tornar cap a tu, cap a les teves mans buides. Recer, sopluig, últim tren nocturn. Omple'm de llar, vols?

0 missatges al contestador:

Publica un comentari a l'entrada