turisme de tu

De tant en tant, vacances al país d'una treva amable. Dibuixo una finestra sobre el blanc de la seva bandera per contemplar-te amb ulls nous. Turista del teu cos, descobrir-te, altre cop, com si fos la primera vegada, amb tot l'amor per estrenar a les mans.

He perdut el compte de quantes maneres m'he enamorat de tu.

tots els camins

I'm lost but I'm hopeful

Alanis Morissette

Desenredar laberints,

i usar el fil 

per embastar destins.

Plantar engrunes

perquè creixin 

dreceres i viaranys.

Roma, amor,

tots els camins.

Sentir-se perduda 

esdevé un bon motiu

per tornar a trobar-me

en tu.

minimalista

Dies esmolats i hores baixes al desordre del cos. Lligues curt el desig i mous els mobles. Calia arribar fins aquí per adonar-te que, de fet, la casa és gairebé buida, que cal pintar la façana i que et fa mandra triar un nou color.

Però hi entra molta llum, i s'hi vol quedar a viure.

cuac

Persones que neixen amb el perfil aerodinàmic adequat per viure millor que altres.

Supervivència. Evolució. Espaldapato.

ignífug

La ràbia esclata 

en el gest.

El crit duu, implícita,

metralla de paraules.

La impotència, 

ben ancorada

al fons d'aquest buit

que crema

que s'inflama,

sobreviu sempre

a tots els temporals

a tots els incendis

de l'ànima.

El dolor espurneja,

ignífug.

suport

Davant l'amenaça del gris, deixar que el blanc del paper t'abraci l'ànim i t'aculli els mots.

conillet d'Índies

Dies en què et preguntes, hora rere hora, on és la càmera oculta.

arròs covat

Dones que princesegen en un conte on no hi ha granotes.

Que inútils, els besos.

en trànsit

Preguntar-se el cos

perquè et respongui

el dolor itinerant

del verb 'ser',

sempre en trànsit,

quan ens (con)juguem

l'existència.

Dir la carn, l'os,

donar sentit a la pell

amb la hipersensibilitat

vers el tacte 

de tots els límits.

Preguntar-li al cos

per què, de tant en tant,

oblida respirar-te.

caiguda lliure

Dies-precipici, 

sense ponts ni baranes, 

on viure es limita 

tan sols 

a no resistir-se a l'abisme.

especier

Sovint la vida oblida la sal quan cuina els dies. I el pebre, la cúrcuma, el bitxo, la nou moscada, la canyella...

robinsoniana

Cerco el millor de mi

en les mans d'un dia qualsevol.

Sóc el pòsit del gest del temps,

el dit alçat cap al cel,

l'illa deserta que dibuixa 

naufragis a la selva de línies 

que pobla el palmell de les hores.

Quiromàntica,

robinsoniana,

m'invento un divendres

a mida sobre la pell tova

que tingui les teves mans.

meteocat

Al televisor et saluden els mapes
d'un temps esquerp
mentre pugen les temperatures
a l'interior.
El cos et diu la febre com sap:
el foc als ulls;
a la pell, el gebre.
I obvies la predicció de l'oracle
-ara de plàstic, digital-
i enyores, líquida,
els anys de mercuri
i l'escalfor de la mare.

petites primaveres

Que arribin les coses bones en petites dosis, a poc a poc. 

Per poder assaborir-les com cal.

vànova

Avions com agulles que van cosint el blau amb cada trajecte.

El cel és ple de costures.

pa tou

Amb la fosca, l'abisme conegut i les esquerdes que diuen la fragilitat amb veu de vidre, amb tots els matisos del glaç. El cos és ara pa tou que es desfà a les mans.

Em pregunto si m'estimaràs fins a la darrera engruna.

trànsit aeri

Passo els semàfors en blau. El matí em parla amb el color indefinit de la urgència i jo contesto amb respiracions profundes, cançons-oxigen fetes d'hora del pati, de molt cel ample i núvols estrets, avui que em manca l'aire. Invento pensaments rodons -com els globus- i els farceixo de vent -com els bunyols de quaresma- per fer volar catifes cansades de tant de terra, de tanta sabata, de tanta pols, de tanta horitzontalitat sense horitzó. Avui, ni estels ni coloms: voler mil i una nits per enlairar avions de paper amb ànima de llana. El desig viatja en business i tu -sempre tu- ets el destí que dóna sentit a tots els aeroports.

batiscafos

Surt un sol submarí. Simfonia de blaus, rapsòdia líquida: les emocions, a tot volum. Sense pretendre-ho, vestim el dia de seda i foc tan sols amb el simple gest de triar una cançó. 

Antònia Font és sempre divendres.

afamats

Escrius l'amor, altre cop,
i estimes fins al moll
de l'os del poema.

Rosegues els versos.
N'escures els mots.

rexona

Quan la poesia t'abandona, els versos fan olor de suat.

esperes (i desesperes)

Sovint la negativa recorre la distància que ens separa de l'esperança inicial de puntetes, amb passes petites.

La recança, la impaciència i la incertesa són mètodes subtils de tortura. 

love songs

Hi va haver un temps en què les cançons d'amor van deixar de tenir secrets i van començar a parlar-te. Ara, però, de tant sentir-les -perquè no en tens d'altres, perquè no en trobes de noves-, la veu s'esfilagarsa i apedaces les notes i les paraules perquè no es moguin del seu lloc.

La nostàlgia deu ser això.