que ja fem tard

Que em tornin els dies de pluja plàcids dins d'una tardor com cal. Sense haver de patir perquè la pluja no sàpiga ploure d'una altra manera que no sigui fent estralls.

Que em tornin els dies de pluja amable dins d'una tardor com cal, com aquells viscuts rere els vidres d'una aula on vaig sentir per primer cop com el professor de Geografia explicava què era l'efecte hibernacle, ara fa quaranta-dos anys.

mudances

Habitar la casa que no tens temps de viure, ara que les hores son massa líquides, massa petites, i s'escolen per la ferida oberta dels dies. Habitar el propi cos, sargir la set, apamar de nou aquesta pell, lligar amb fil de tinta els pensaments que s'envolen. 

Habitar-te, de tant en tant. I adonar-se que, dins d'aquesta cambra plena d'engrunes que assenyalen el camí de tornada a altres vides, cada cop hi ha menys aire. I massa mobles.

tsunamis desorientats

It's easy to forget what you learned

Waiting for the thrill to return

Feeling your desire burn

You're drawn to the flame

Crowded House, Distant sun

T'adones que ja has deixat de cantar les cançons en veu alta, i que la lletra i la melodia transiten per dins teu com una mar tranquil·la, sense aixecar onatge. Enyores el calfred que no torna, que no arriba. I és que l'indret on batega la flama que et trencava en mil terratrèmols petits cada cop queda més lluny. 

Fer-se gran és omplir-se de tsunamis desorientats.

la beauté est dans la rue

L'exercici d'escriure com a forma d'espolsar-se la tristesa. De mirar l'entorn amb ulls nous, de cercar un bri de bellesa enmig de tota aquesta merda que ens envolta. Escriure com si fos la darrera vegada, com si la teva vida estigués en joc i només poguessis salvar-te a través de les paraules que et neixen d'aquell racó que tens a dins i que encara no has descobert on és. Escriure com a manera de fer perdurar la màgia. Escriure com un mantra al qual aferrar-se els dies de mala mar, tempesta i naufragis. Escriure per reafirmar el poder dels mots. 

Escriure, malgrat tot.

la retòrica del color

Aigualir el color amb què pintem els dies rúfols, i descobrir que es pot rebaixar el pes del gris plom que es precipita dins la mirada. Enlairar doncs paraules en tonalitats que van des del sospir fins al terratrèmol. Cosir la veu a l'esquerda, tacar l'aire de tardor i abraçar el calfred que travessa el cos per saber-se en terra ferma. 

Monocrom, clarobscur. Jocs de llums i ombres. Així la vida, no?

smells like teen spirit

Mossegar la llum, i que el regust de la frescor dels teus vint anys t'esclati a la mirada. Regalims, incendis que semblen nous sota una pell avesada a la flama. A dins, papallones que dansen en pretèrit plusquamperfet del subjuntiu. 

Digues, en quin calaix vas abandonar-te quan vas deixar de conjugar el desig en mil i una cançons?

acerico

Entre la mirada i un lloc indeterminat del pit, sota el bosc de les costelles, aiguamolls. I estones en què no hi ha prou dics i els murs que es trenquen i no hi ha paraules sinò remor d'aigua que.

On has deixat l'agulla amb què embastaves aquest deix de fil blau al blanc de tots els versos? Massa pallers als marges del dies.

reveure. reviure.

Poetes que sobreviuen 

sota el batec discret dels seus versos.

Ball de mots a les puntes dels dits, 

a trenc de veu,

als vorals de la memòria.

Aire.

topografia

Mirar endins, 

com tantes altres vegades, 

i trobar-hi la cambra deshabitada. 

Soc plena de boirina i distàncies.

No hi ha cap rastre dels mots

que van escriure la dona que soc ara.

Sense fil ni engrunes, 

                                digues:

com tornaré a casa?

diòptries i futurs

Sobredosi de nostàlgia i dilluns. L'antídot és un futur que es conjuga obligatòriament amb verbs de colors, manats de divendres, hores rebels sense rellotge, i perspectives miops. 

Vull dies amb tot d'olor de llibre nou, i que m'escriguin en clau de pròleg.

 

oasis vitals

Efervescents, celebrem la tornada dels Oasis.

 

Com si, amb ells, tornés també la nostra joventut.

atles

He estat llar en ciutats que ja no son les ciutats que vaig conèixer.

L'enyor no en sap, de dibuixar mapes, quan la nostàlgia cartografia la memòria d'aquest cos.

happy place

Arribar fins aquí, i desfermar-se. Nedar per aquesta pell esquerpa, capbussar-se cos endins per trobar el fil que desembolica aquestes ganes de trobar-se. Un traç, un gest; gris de Payne enllà, tombarelles impossibles. Embastar tempestes de paraules a les vores del vestit, encabir tonalitats de blau en haikus que sobrevolen voreres i asfalt. Que el desig ara juga a canviar d'adreça, però nosaltres sabem on habita aquesta set que ens formigueja. Pronunciem oasis, mapamundis, globus de xiclet, set vides més. Miau.

vacaciones Santillana

De vegades l'estiu com un badall llarg, enorme. Un parèntesi desbocat que no troba el moment de tancar-se, i que s'estén per una planúria tacada de blaus i ocres. Banda sonora de mandres, aigua en moviment i insectes a tot volum. Simfonia de cossos tendres, metres quadrats de pell salvatge. Aquest abandonar-se a la dictadura de la calor, a aquest viure líquid. I naufragar en un mateix, un i altre cop, per mirar de conquerir aquesta illa deserta que sovint som quan baixem del món amb la vida en marxa. 

De vegades l'estiu com un badall llarg, enorme, on encabir totes les hores de lectura, rialles, cerveses, migdiades, dies de llum extraordinària, de sí, va, per què no?, carpe diems de rebaixes. Que el parèntesi sempre s'acaba tancant, i hem d'estar disposats a saber com encetar la següent frase de la nostra redacció sobre les vacances.

post Ikea

Esquinçar el blanc amb un traç ferm i segur, o amb una paraula bonica. Trobar el color que busques exactament, sense saber ben bé com. O simplement deixar que el color et trobi a tu. Llibres que respiren fluix, com adormits. Obrir i tancar els ulls dins d'un mar de llum, una llista particular de blaus. Deixar regalimar el matí, escot avall, fins que arribi al melic del dia. Retalls de síndria dolça i sucosa de l'avi a les mans de la memòria. Abraçar l'amor aspre dels petons que parlen en llengua felina. Gelats de pal, la rialla de l'aigua, olor de coco, glaceres en trànsit, frigories.

Manual d'instruccions per muntar refugis. Climàtics o no. 

salta conmigo

Darrerament l'enyor és una avinguda ampla i grisa per on passeja el record assolellat dels dies en què tot era possible. El vertigen d'abandonar-se al salt al buit de totes les primeres vegades espurneja encara al fons dels ulls com un pessic al cor. Assedegats d'un aigua que fuig per l'oasi-miratge en aquest desert de dunes previsibles, migrem dels matins als vespres com ocells sense primaveres possibles, tan sols amb la promesa d'aterrar en un horitzó voluble, provisional, dictat per una veu de llapis i un silenci de goma.

Dibuixa'm les ales del desig a l'esquena, com tu saps, i inventem estius eterns que caben dins d'un sol dia. Com si fos la primera vegada.

mare tranquillitatis

La mar interior, en calma.

Quan no hi ha tempestes a dins, les paraules no malden per trobar esquerdes per on sortir. 

poemes a pes

Poemes desgastats de tant llegir-los. De tant resseguir-los amb la veu.

Què en farem, dels versos, quan ja no sentim el seu pes

a la gola

al cor

a l'estómac?

Les fulles de tardor cruixen abans d'esmicolar-se en ocres i grocs.

De quin color és el vent que bufa als carrers de la memòria? 

combustible

Escriure l'enèsim poema d'amor.

Cercar a dins el foc
perquè crepitin les paraules.

Als aiguamolls del pit,

incendis encara.

Estimar és fer néixer branques

als oceans que ens habiten,

vertebrar verd i aigua, 

fusta i sal,

saber-se flama, 

cremar(-se),

naufragar,

i ensinistrar les ferides.

Vet aquí l'enèsim poema d'amor.

Foguera de mots 

per celebrar 

el bosc

que 

som.

 

de cadències

seria marcir-se a cop de desembres,
amb els llavis llaurats d'hiverns:

a les mans, escrits, 

els camins del fred.

seria això, 

comptar-se en els dies metàl·lics 

que viuen als tons del gris

seria així però no. 

perquè ets cançons que malden

per sortir:

els dits llargs i prims del desig 

recorren el revers de la pell 

amb pas d'aranya, 

cartografiant aquest jo esquerp 

que fuig dels mapes.

quanta primavera que et diu

per dins encara.

se busca poeta

no recordo quan vaig començar a oblidar-me. viure ara és voler apamar els abismes que creixen entre les lletres del meu nom i que em desordenen el cos.

que tornin els dies en què sabia dir-me, completa, en l'espai mínim d'un poema.

inlandsis

Dins de somnis immòbils, redactes filigranes als marges de la nit al ritme del so sec del gel que es trenca. Som icebergs en trànsit dins de migracions a destemps. Hemisferis que cerquen primaveres malgrat saber-se hiverns pel simple plaer de fer esclatar roselles enmig de la planúria dels dies grisos. El desig és això: inventar el daltabaix d'una nova pell, pronunciar-ne el vertigen, invocar el terratrèmol petit que dorm sota la superfície dels records envasats al buit, i desembolicar de nou totes les primeres vegades.

propòsit d'any nou

So long as I am hanging on

I want to be young and noble.

I want to be bold.

Mary Oliver, Desire