dimarts

TOC DE QUEDA

Una pestanya sobre el coixí se m’acut un souvenir dels teus ulls, de la teva mirada. Així comença un dilluns de pensaments absurds. De restes del naufragi del cap de setmana en el mar de la rutina. Em censuro a mi mateixa i abaixo el volum de la veu fins que les paraules es dilueixen i s’evaporen, formant núvols grisos al cel de la boca que esclaten en tempestes fonètiques que no fan soroll. Plouen lletres descompostes i sons vocàlics amb càries que mullen d’afonia els carrers dels llavis, amb llambordes gastades pel pas continu dels mots, i s’imposa el toc de queda. Un silenci d’esses sordes que em durà fins a un dimarts farcit de records de tu escampats per una platja de sorra fina.

3 missatges al contestador:

Anonymous ha dit...

Ara ets tu la dramàtica, eh? :)

Té, una mica d'aigua per eixorivir-te:

http://www.elpais.com/audios/cultura/Recuerde/sketch/Tip/Coll/vaso/agua/Archivo/elpaud/20070306csrcsrcul_1/Aes/

Lo cafeter del Vallès

Jacqueline ha dit...

Si l'autocensura de pensament funciona ja m'explicaràs el secret. Jo no sé deixar de parlar-me.

Deric ha dit...

recull els records escampats i gaurda'ls en una caixeta d'or

Publica un comentari a l'entrada