El vent fa dissabte i escombra la mandra dels núvols del cel. El blau, punyent; la tarda de divendres, com un badall immens. Mots, i ales i el desig metàl·lic de volar a alguna banda on ser, fugaçment, part del paisatge. Pensament-fusta, fragilitat-escorça, enfonsar-se a la terra tot cercant aigua per a aquesta set.
Que res no destorbi la conversa entre arbre i arrel.
Jo també ho crec, a mi em passa això amb la poesia de l'Anna.
ResponEliminaMaría José
M'encanta la primera frase, tan gràfica. Com si veiés passar l'escombra. M'agraden els poemes de quotidianitat poètica.
ResponEliminaAhir em vaig comprar Els mots encreuats per regalar a una amiga i no saps com l'estem gaudint. Gràcies!
Gràcies, Carles. Aquesta és la grandesa de la poesia. Jo no ho hagués definit millor :)
ResponEliminaGràcies, María José! :)
Ostres, Marga, gràcies a tu! :)
Quina sort te la natura i els desitjos de tenir somiadores de paraules com tu.
ResponEliminaMoltes gràcies, Manel :)
ResponElimina