arbre i arrel

El vent fa dissabte i escombra la mandra dels núvols del cel. El blau, punyent; la tarda de divendres, com un badall immens. Mots, i ales i el desig metàl·lic de volar a alguna banda on ser, fugaçment, part del paisatge. Pensament-fusta, fragilitat-escorça, enfonsar-se a la terra tot cercant aigua per a aquesta set. 

Que res no destorbi la conversa entre arbre i arrel.

Comentaris

  1. La poesia serveix, més que per expressar el que un sent, per revelar als demés el que senten. Com ara..

    ResponElimina
  2. Jo també ho crec, a mi em passa això amb la poesia de l'Anna.

    María José

    ResponElimina
  3. M'encanta la primera frase, tan gràfica. Com si veiés passar l'escombra. M'agraden els poemes de quotidianitat poètica.
    Ahir em vaig comprar Els mots encreuats per regalar a una amiga i no saps com l'estem gaudint. Gràcies!

    ResponElimina
  4. Gràcies, Carles. Aquesta és la grandesa de la poesia. Jo no ho hagués definit millor :)

    Gràcies, María José! :)

    Ostres, Marga, gràcies a tu! :)


    ResponElimina
  5. Quina sort te la natura i els desitjos de tenir somiadores de paraules com tu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars